A El Món parlem molt de Villarejo i no és perquè sí. Malgrat la seva fatxenderia i extravagància, i sense perdre de vista que el mouen els seus interessos particulars (com a tothom), l’únic beneficiat si se’l silencia és el deep state, la claveguera d’on ell ha sortit per revenjar-se. Per això durant anys se l’ha volgut presentar com un friki, un sonat o un mentider, o totes tres coses alhora. Era el millor mecanisme per desactivar-lo, però no ha colat. Els fets encaixen tant amb el que explica i els àudios que va gravar durant anys –ni ell es refiava de l’Estat– són tan eloqüents que la tesi del mentider compulsiu s’ha desmuntat. Ja hi ha jutges espanyols investigant querelles presentades a partir dels seus àudios publicats per aquest diari.
Aquesta setmana, el mateix dia que Sandro Rosell tenia cita al jutjat de Madrid que investiga la seva querella, arrencava la comissió d’investigació del Congrés sobre l’Operació Catalunya. I el primer compareixent, 24 hores abans de l’inici de la campanya electoral, era Villarejo. Com si un guionista entremaliat hagués escrit les dues seqüències del serial per a lluïment del protagonista, que no va defraudar el seu públic. Per alguna raó, i per molt que asseguri que el volen matar, Villarejo no té por, i això desarma l’Estat.
Es va plantar a la sala Sagasta del Congrés encantat d’haver-se conegut i disposat a fer tremolar tothom. Per això gran part de la seva intervenció va anar adreçada a destruir la tàctica del PSOE –el PP ja està fet miques pel que fa a l’Operació Catalunya–, que havia acceptat la comissió d’investigació amb la condició que la seva etapa de govern en quedés fora. Villarejo va fer saltar pels aires l’escut dels socialistes el primer dia. I per rabejar-s’hi, encara va voler fer l’abraçada de l’os a Pedro Sánchez, assegurant que el votarà com a president “valent” en la defensa d’Espanya.
Aquests avisos són el que no hauria de deixar dormir Sánchez, i no Podemos. Villarejo va lloar Rubalcaba –que va ser qui el va ascendir a comissari i que ja no hi és per contradir res del que digui– i el PSOE. Segons ell, els socialistes són més eficaços en la guerra bruta que el PP. Obvia els fiascos dels GAL i, en definitiva, se’n fot del mort i de qui el vetlla. Però el missatge és clar: ell i tot el que l’envolta no són només cosa del PP. Per si no ho sabíem, el PSOE i el PP són el mateix quan es tracta de la unitat d’Espanya, el cas Pegasus ho ha demostrat una altra vegada. I creen monstres que després no saben controlar, cosa que a més de ser antidemocràtica presenta Espanya com un país de sainet, una oferta poc competitiva per al dia que hi hagi opció de triar. Tot això segurament no farà ni pessigolles als socialistes Espanya endins –els mitjans de Madrid se n’ocuparan–, però posa una capa més al desprestigi de l’Estat, que algun dia pot ser útil si Catalunya ho sap aprofitar.

