M’assec davant l’ordinador, li ho confesso a vostè, fascinat. Ni tan sols sé el que escriuré d’aquí a dues setmanes, quan torni a ocupar aquest espai. Gairebé ni tan sols soc capaç d’arribar a imaginar el que escriuré, en algun lloc, dilluns que ve, quan la primera tanca s’hagi saltat i prenguem impuls cap a la segona. Permeti’m, per a il·luminar la meva pròpia confusió, disseccionar una mica les coses.
Mai havia vist tant desinterès per unes eleccions en algun territori de l’Estat com per aquestes basques que aquest divendres celebren el seu tancament de campanya per a anar a les urnes el diumenge. I, per contra, haig de confessar que mai havia assistit a tanta passió als carrers de tota Espanya -bé, passió continguda segons i on, però passió a la fi- com quan es parla de les eleccions catalanes, que ja es veu que són, com deia un diputat d’Esquerra, molt més que unes eleccions. La mare de totes les eleccions.
I després estan les europees, encara sense els candidats principals. I després… Després, qui sap. Una carrera d’obstacles, en fi. I, per descomptat, una carrera pel poder: quant temps podrà Pedro Sánchez mantenir la legislatura després d’unes campanyes electorals que han mostrat la fragilitat del pacte per a mantenir el govern central? Anticipo la meva aposta personal: fins a 2025, com a màxim.
Comencem pel tema basc, que tothom creu que acabarà amb un pacte entre els socialistes i el Partit Nacionalista Basc perquè el candidat d’aquest partit, Imanol Pradales, es converteixi en el nou lehendakari: la veritat és que no sembla haver-hi moltes expectatives de sorpresa, quan tots creuen conèixer el resultat final, excepte esglais majúsculs, que aquí sempre caben. Però, al temps, obra en el meu poder una enquesta molt recent de Metroscopia que mostra que el senyor Pradales és desconegut per a un 44% dels electors bascos.
Ara bé: no cregui vostè que als candidats de Bildu i del Partit Socialista d’Euskadi els va molt millor en això del coneixement per part dels votants. A Pello Otxandiano, el candidat de Bildu, encara que li han donat la campanya feta parlant més d’ell (o contra ell) que de tota la resta junts, no el coneixia, també a 15 d’abril, un 46% dels bascos ni un 20% dels votants de Bildu (era un 40% fa un mes, així que ha progressat bastant en la penetració en el seu potencial electorat). Al socialista Eneko Andueza no el coneix el 45% dels bascos, i fins i tot un 40% dels votants del PSE confessa la seva ignorància sobre el personatge que, no obstant això, serà el que faciliti accedir a la presidència del govern basc a l’esmentat Pradales.
Ja veu vostè com estan les coses: atonia, perquè tots intueixen que a Euskadi mudaran els rostres –els candidats semblen seleccionats per un programa d’intel·ligència artificial—però no gaire les idees dominants: ni ETA, desapareguda fa dotze anys encara que alguns segueixin obstinats en el contrari, ni la independència, que només vol un 18% dels bascos, segons els euskobaròmetres, han estat massa presents en la campanya, més enllà dels reclams electorals. I la gent ja no es creu gairebé res, i menys aquests atacs a Bildu des del socialisme, quan Bildu ha estat el més fidel dels aliats del PSOE durant els últims sis anys de governació de Pedro Sánchez. El dilluns, les coses tornaran al seu vell ordre: amb un pacte de govern entre socialistes i nacionalistes peneuvistes ‘jeltzales’, sigui o no Bildu qui guanyi en vots i escons. A Bildu, crec, encara li queda un temps per esperar.
Així que ja dic: el que encén les polèmiques en els cenacles i tertúlies ‘de Madrid’ (on la crispació política és sens dubte molt major que en altres parts) és la proximitat de les eleccions a Catalunya, que se celebraran vint dies després de les basques. Existeix en aquests cenacles i tertúlies una tendència a englobar-ho tot al voltant d’aquestes eleccions del 12 de maig, des de les baralles per la corrupció, amb aquestes inoperants i una mica fantasmals comissions de recerca parlamentària que s’han creat en el Congrés i al Senat, fins a la guerra jurídica, judicial i fiscal a compte de l’amnistia. Tot, des de la compareixença de Salvador Illa a declarar al Senat per una mica presumpta i remotament relacionat amb el ‘cas Koldo’, fins a la no compareixença de l’esposa de Pedro Sánchez en una d’aquestes comissions, s’interpreta ja en clau electoral catalana i en les seves conseqüències a Espanya. No sembla que ocorri una altra cosa en el món.
Perquè, clar, és molt el que està en joc. Ni més ni menys que la governació de l’Estat. A Madrid, algú com Puigdemont continua sent, amb tot, una caixa d’incerteses i ni tan sols en la sempre oficialment optimista Moncloa estan segurs que un pacte ERC-PSC vagi a ser suficient per a garantir-li a Illa la presidència de la Generalitat. Tot sembla pendent d’un fil, inclosa l’espasa de Dàmocles sobre el cap de la governació de Sánchez, que s’obstinarà a recalcar que els socialistes, amb tot, es mantenen d’alguna manera en la governació d’Euskadi i, segurament, de Catalunya. Ja veurem fins a quin punt, i si això després aprofita a la permanència de Sánchez al capdavant del Govern central…
Perquè el lògic és que el dilluns, coneguts ja els resultats de les urnes basques i el seu presumible desenllaç en Ajuria Enea, tots els ulls s’apartin, una miqueta enfastidits, del Parlament a Vitòria. I llavors Catalunya tornarà a ser l’epicentre de totes aquestes tempestes i marors que contínuament agiten la pell de toro en la persecució del poder.
Des del dilluns post basc viurem, puc anunciar-li-ho, temps si més no convulsos i ara mateix, per molt que alguns es precipitin a vaticinar el que no pot racionalment vaticinar-se, no hi ha ningú que pugui assegurar cap a on viraran els esdeveniments: ni tan sols aquest Pedro Sánchez, forçadament segur de si mateix i que esgotarà la Legislatura (fins a 2027!!), que té tant risc d’equivocar-se com vostè i com jo. Encara que jo, en la meva inconsciència, m’atreveixi a pronosticar que no passem de 2025 en aquesta aventura, la Legislatura, en la qual estem embarcats.
Tot això és present en aquesta jornada de tancament de campanya electoral basca, ja dic, un mer parèntesi en la vertiginosa història de la governació espanyola dels últims anys, una història que no pot, certament, resumir-se en una mera crònica ni local, ni regional, ni autonòmica, ni nacional, ni europea. Això serà, li ho dic com a periodista que vanta des de fa anys el fum dels esdeveniments, mundial. Sí, crec que hi ha molt per escriure per a tots aquells que simplement volem ser cronistes conjunturals perquè ens utilitzin els historiadors, que a saber què diran, en el seu veredicte inapel·lable, de tots nosaltres.
