Hi ha crisis, com el calculadíssim i espectacular cop de Trump a Veneçuela, que posen tothom al seu lloc i deixen en pilotes, públicament, als que ja anaven despullats. Espanya n’és un perfecte exemple. Ha quedat absolutament en fora de joc i amb una cara de ridícul i de no entendre res que és tot un poema.
El govern Sánchez, en fora de joc en política internacional, i no perquè ara no tingui ni cap ni peus, sinó perquè simplement no té política, ni nacional ni internacional. El futur exlíder del PP, Feijóo, i tots els seus, encara més: tristes figures a la recerca d’un titular o d’un like a les xarxes. Ayuso, dedicada a conspirar en clau madrilenya, insignificant a escala estatal o europea. L’obscur Zapatero en immersió, com els submarins, fins que passi la tempesta. Abascal, fent-li la pilota a Trump i dissimulant al costat de la Meloni, que li dona mil voltes. I les presumptes i despistades esquerres estatals, a la lluna de València o a Mart, per variar.
De Catalunya ja ni en parlem. Respecte al món, malvivim en un forat, on ja vam caure en aquell llunyà 2017 i no només per les maldats espanyoles, sinó per mèrits propis.
Però el que és fort, fortíssim, és el fora de joc espanyol. I no és cap novetat, com no ho és que Catalunya ni sàpiga ni pugui aprofitar-ho per treure una mica el cap, perquè aquí tampoc no sabem ni qui som ni on anem i molt menys quins són els nostres interessos.
A veure… Com s’explica que un estat profundament imperialista com la violenta i supremacista Castella que s’amaga al darrere de la marca Espanya, convençut d’haver portat la civilització i la salvació espiritual a Amèrica, sigui tan irrellevant entre els que haurien de ser els seus socis naturals? Com s’explica que la llengua dels 300, 500 o 600 milions de parlants no tingui un referent cultural indiscutible a la famosa madre patria castellana? Com és que la Castella que s’imagina a ella mateixa com una potència transoceànica ha estat incapaç de muntar una Commonwealth a la britànica o una Francophonie a la francesa? Com és que no pinta res a Europa, més enllà de les quotes de càrrecs oficials i de subvencions o dels temors i problemes que genera a causa de ser un estat tan voluminós com poc important en pes específic?
La crisi de Veneçuela despulla una vegada més Espanya per a tothom qui vulgui veure-ho. Ni govern, ni oposició, ni empreses, ni diplomàcia, ni xarxes culturals, ni res. Autàrquica i aïllada com sempre.
El posicionament espanyol respecte a Veneçuela pesa el mateix que el de Mongòlia. Zero.
Mentre fem veure que ens indignem i ens fixem en les barrabassades de Trump, més estrateg del que li reconeixen els que el ridiculitzen, no ens adonem d’evidències que ens haurien d’importar molt més que el destí de Veneçuela. Per no entrar en els camps de mines de Gaza o Iran, on ja hem perdut prou de temps debatent sobre el sexe dels àngels o dels dimonis.
La catàstrofe no és Trump -que també- sinó compartir irrellevància amb un estat que no sap ni vol plantejar-se la seva pròpia estructura i que només s’enforteix identitàriament quan fa la guerra contra els abominables Països Catalans. L’enemic intern és el que els salva i els cohesiona, incapaços com són de veure, per exemple, que tard o d’hora xocaran amb el Marroc per Ceuta, Melilla o les Canàries, i aleshores els Estats Units els deixaran a l’estacada, com a Ucraïna.
En aquesta trampa sense futur és on fa segles que hem caigut de quatre potes.
La caiguda del narcodictador Maduro (res a veure amb Chaves) i tot l’esclat de reaccions, hipocresies i reajustaments que l’acompanyen, evidencien més que mai la irrellevància d’Espanya i subratllen, per si encara calia, la d’una Europa que agonitza sota governs i polítiques no mediocres, no, sinó majoritàriament estúpides, antieuropees i sense cap mena de visió estratègica.
Aquí és on, des de la Catalunya derrotada i traïda que encara necessita temps per guarir-se, tenim una immensa oportunitat de començar a repensar-nos respecte al món: Castella, la Mediterrània, Europa, Rússia, Xina, Àfrica, l’islam… El rei que fa veure que regna sobre nosaltres va despullat. L’estat va despullat. I res no ens obliga a continuar lligats eternament al seu fracàs històric ni a la seva absoluta incapacitat per construir un futur que valgui la pena. Una vegada més es fa evident que amb Espanya només anirem cap al desastre… i que no podem esperar que Trump ens envaeixi: ens toca a nosaltres fer la feina.
