Sí, això sona molt malament. Unitat tàctica entre diferents. Suggereix rotllo patatero de curs de formació per inflar currículum o de jornades de passa que t’he vist. Em recorda un geni amb sobredosi de tecnicismes buits, que em parlava d’una cosa marciana que anomenava servucció, com a fusió de serveis i producció, i es quedava tan panxo i encantat d’haver-se conegut. Però repetim-ho, perquè el concepte és tan espès com prometedor: unitat tàctica entre diferents.
I d’on surt aquest constructe teòric o concepte creat per la ment humana per tal d’explicar un fenomen que no es pot veure ni tocar directament?
D’un dels millors polítics de la península. Arnaldo Otegi, amb el qual tinc el plaer de compartir infinits desacords, no incompatibles amb treure’m el barret per la seva coherència personal i per la seva visió. Els té ben posats, cosa que ha demostrat de sobres, i sap llegir la realitat, les oportunitats i les pròpies febleses, habilitats no gens freqüents i menys totes alhora.
Diguem-ho ja: a Catalunya, els déus ens han castigat amb una de les classes polítiques més mediocres, cobdicioses, narcisistes i tramposes d’Occident. Això explica moltes coses que tothom sap, però no diu ningú.
Ens caldrien dos o tres Otegis. Almenys durant una temporada: una bona remenada fins que féssim net. Però el nostre karma nacional ens porta a seguir empassant-nos la nostra penitència amb els Puigdemonts, Junqueras, Illes, Rulls, Paneques, Dalmaus, Turulls, Urtasuns, Colaus, Parlons, Collbonis, Traperos, Masos… i tota la colla pessigolla.
Per a què necessitem un ChatGPTOtegi? El líder de Bildu ha començat el curs polític a Euskadi amb una carta als reis aparentment naïf. Demana «un acuerdo entre diferentes que dé un horizonte común, al menos de manera táctica, para avanzar hacia la república vasca». És a dir, unitat tàctica entre gent prou madura per fer una part del camí tapant-se el nas si no li agraden els socis, pactant que -a partir de cert punt- cadascú podrà anar més o menys enllà en el seu projecte polític.
Just el que necessitem a Catalunya. Això ho sap tothom amb dos dits de seny: barallats a mort, no anirem enlloc. Ho sap tothom, sí, però ningú vol la unitat, que no cal que sigui per fer la independència. Seria més que suficient protegir la llengua, assolir una fiscalitat justa o encarrilar un referèndum o negociació, per exemple. La unitat es fa amb mínims, no amb màxims ni amb utopies, somnis o imposicions. Però aquí no hi ha manera i no només a la política: és un tret d’identitat molt nostrat, barallats fins al dia del judici final.
Mentrestant, Otegi fa un bon diagnòstic d’Euskadi (en els temps que corren) i planteja l’única estratègia intel·ligent i viable… però no a Catalunya, on la política catalanista, independentista i processista es basa exactament en el contrari: en la divisió i l’enemistat a mort entre els que en teoria haurien de compartir almenys quatre coses bàsiques.
Aprofitant el fals esperit kumbaià de la Diada, hi ha una petició d’unitat sobre la taula, que va sortir fa uns dies de l’ANC i Òmnium. La resposta dels dos pilars de l’autonomisme, Junts i ER, ha estat d’un entusiasme contagiós. Que sí, que s’hi posen, que s’arremanguen i aniran per feina, que la unitat és el seu somni, que ara sí que farem múscul i cimeres i sardanes per al rècord Guinness i Espanya que es prepari, que el 2027, per celebrar l’estafa de l’1 d’octubre, ho tornarem a fer. Encara no sabem el què, però ho tornarem a fer, segur, més units i abraçats que mai, i les punyalades les deixem per a quan siguem independents, que ho tenim a tocar, com és tradició i profecia.
En fi. Que ni rastre d’unitat. Tot el contrari. Mentre esperem la segona vinguda a la terra i la revelació de Puigdemont, a més del seu anunciat tour turístic per conèixer la Catalunya actual (que ja li podem avançar que està molt, molt pitjor que la del 2016 gràcies a ell, entre altres genis), seguirem traient-nos els ulls els uns als altres amb la naturalitat de sempre.
Aquí no interessen ni l’Otegi, ni les brillants i fines estratègies dels bascos ni la unitat. I no sé si interessa de veritat la independència, que com deia en López Tena, una cosa és desitjar-la i una altra voler-la. El que interessa de veritat és la matança nostra de cada dia, a veure qui col·loca més peons a no sé on, a veure qui dispara dos titulars espaterrants que no duraran ni 24 hores, i qui dia passa, any empeny i ja se’ns acudirà alguna cosa, perquè a veure qui és el guapo que li planta cara de veritat al Marchena, amb tot el que han hagut de jurar i perjurar per aconseguir uns indults i una amnistia condicionats a no tornar a fer-ho mai, mai més, i a ser bons xicots i deixar-se d’aventures.
Vaja, que tot indica que continuarem fent les coses tan malament i tan dividits com sigui possible i que ens llançarem amb empenta i joia cap a una gloriosa autoimmolació i un desastre apocalíptic. I no, no és una profecia de Sant Deulofeu. És simplement el que ens estem buscant quan dinamitem cada dia la possibilitat d’una unitat tàctica entre diferents.
