La tornada de Marta Rovira m’ha provocat vergonya i indignació, que de fet són els sentiments que més sovint m’han generat els dirigents del procés. Marta Rovira va ser, si no la primera, una de les primeres polítiques que va posar sobre la taula l’argument dels morts, allò de dir que van renunciar a fer la independència perquè l’estat els havia amenaçat amb matar catalans al carrer. Li ho va dir al Basté el novembre del 2017, ho recordo com si fos ara. No és veritat que es fessin enrere perquè vetllessin per nosaltres i, de totes les mentides que ens han explicat aquests anys, aquesta és una de les més podrides. Mirar de salvar el cul fent passar tara per virtut és moralment fastigós.
El Tsunami Democràtic, pel qual Marta Rovira va haver d’exiliar-se a Suïssa, també va ser una marranada, també va ser una manera d’aprofitar la virtut dels catalans per protegir les tares dels dirigents. Ara Marta Rovira ha tornat i diu que hem guanyat, que això és una victòria de tot l’independentisme i que l’hem de celebrar. Però l’amnistia és, també, un mecanisme perquè els dirigents catalans se salvin a costa dels interessos dels catalans. Benvinguda? Ni benvinguda ni hòsties. El fet que la persecució judicial contra els dirigents del procés hagi estat antidemocràtica i injusta, no treu que la pacificació amb l’estat no sigui moralment indigne. Marta Rovira ha pogut tornar perquè l’elit de la qual forma part trafica amb Catalunya per treure’n benefici propi. El cost de la seva tornada, que a ella la fa tan contenta, va a càrrec dels catalans. A preu d’or. I encara té la cara de demanar-nos que ho celebrem.
Si porto el tema al terreny moral és perquè ja fa temps que se’ns vol inocular la idea que aquests dirigents tenen bona fe, però que, senzillament, s’han equivocat. Com que ja no hi ha manera de poder defensar la seva acció política, ara el que fan des d’espais pretesament crítics és vendre’ns la idea que el problema d’aquests polítics és que han pres decisions errònies. Que són dels nostres, però que no saben fer-ho millor. Els proscrits de Vilaweb ja fa temps que juguen aquesta carta per poder salvar l’espai de Junts. Ara ja ho veiem també en l’entorn proper a Esquerra. L’altre dia, Eduard Voltes publicava un article que començava així: “No soc dels que pensen que el 2017 els dirigents polítics i civils independentistes van enganyar la gent. Sí que crec que van cometre un error de càlcul majúscul i que, quan es van trobar amb la realitat del que és un estat defensant la seva sobirania territorial, van col·lapsar com a grup dirigent.” En el mateix diari, Carod-Rovira també mirava de justificar-los des d’un punt de vista moral: “…no falten mai els que ho troben tot malament i dediquen les seves energies no pas a combatre els adversaris del país, sinó a criticar, insultar o menystenir els esforços d’aquells que, amb més encert o no tant, estan actius intentant tirar endavant la seva idea de país”.
La idea de l'”equivocació” és tramposa perquè pretén protegir el règim col·laboracionista amb l’única mentida que a hores d’ara encara pot resultar creïble: que aquests polítics són dels nostres. Que són uns mal gestors, però que són dels nostres. I això no és veritat. Ni s’han equivocat ni són dels nostres. Ells formen part d’un sistema que perjudica els interessos nacionals dels catalans per afavorir els seus interessos particulars. I a sobre, contra tot sentit moral, ho tapen fent veure que miren de protegir-nos. Això no és error, això és tara. Per molt catalans que siguin, són clarament adversaris de la nació catalana i qualsevol que pretengui combatre’ls amb un mínim de credibilitat ho hauria de poder dir sense marge per a la confusió. Criticar la seva acció política, d’una banda, i salvar les seves intencions morals, de l’altra, és fer dissidència de fireta. És assenyalar com a problema la capacitat d’aquests gestors concrets, en comptes d’assenyalar el marc moral del règim que els fabrica – i que té la capacitat de substituir-los per uns altres d’iguals o pitjors. És clavar la pala a mitges: trencar la mala herba per poder fer veure que l’arrenques.
