La sentència del Tribunal Constitucional que resol el recurs d’empara interposat per Jordi Turull contra la sentència que el condemnà per sedició en relació al fets d’octubre de 2017 és exemple del pluralisme jurídic i ideològic que existeix dins la institució i a la vegada ha donat lloc a una pluralitat de visions en el mitjans de comunicació pel que fa a la resolució i a l’existència de dos vots discrepants de la decisió majoritària. Per a la premsa que aplaudeix la condemna la dada important és aquesta majoria que confirma la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Per als que voldrien, per convicció jurídica o per conveniència política, que es reformés el delicte de sedició en el Codi penal, els vots particulars de Xiol i Balaguer justifiquen la seva posició, posant les seves esperances, com fa el mateix Turull, en la resposta que puguin trobar en el Tribunal Europeu de Drets Humans. Per als que pensen que l’amnistia i la independència es donen la mà i són l’únic camí de futur per a Catalunya, veuen reforçades les seves tesis en el fet que la sentència, amb vots o sense i fins i tot amb dos magistrats abstinguts, condemna Turull simbolitzant així l’actitud repressora d’un Estat que esperen veure retratat i recriminat en les instàncies internacionals.
S’ha de dir, però, que cap magistrat nega la gravetat dels fets enjudiciats, ni l’existència d’un delicte de sedició en el Codi Penal espanyol, a l’estil del que també fan altres ordenaments jurídics europeus. On rau la discrepància és en la capacitat del tipus penal de sedició per encabir les conductes enjudiciades, doncs la seva ambigua redacció hauria pogut permetre, diuen els magistrats discrepants i nega la majoria, inaplicar-lo i condemnar pels delictes de desordres públics i desobediència. Tanmateix els que afirmen que és sedició demostren una certa incoherència argumentativa que en els dissidents no s’aprecia: per a aquests, un cop afirmada la vaguetat de la conducta en el tipus, té sentit anar a la qüestió central del recurs d’empara, la crítica de la manca de proporcionalitat de les penes en relació amb les conductes; de fet, és l’abast d’aquesta pregunta la que ha fet que un recurs d’empara, que en general s’analitza en una de les dues sales del Tribunal, hagi arribat al ple mitjançat el que s’anomena recurs avocat o autoqüestió d’inconstitucionalitat. El Tribunal es pregunta sobre la constitucionalitat del precepte que sanciona la sedició per si té tal condició ambigua, quelcom inacceptable en l’àmbit penal. Si la pròpia sala es planteja el dubte i el ple avala que aquest dubte s’ha de resoldre, sembla més fàcil acabar concloent que el tipus indueix a la confusió. I en cas de dubte, en l’àmbit penal, la balança s‘inclina del cantó del reu.
Sigui com sigui, la porta que s’obre cap a Europa no sols l’allarga en el temps, ans confirma que sobre tot aquest afer, les visions es mantenen tossudament diverses.
2 
