El primer any de vida del Pacte Nacional per la Llengua ens deixa una postal agredolça, per no dir directament frustrant. D’una banda, el Govern ens ven com un gran èxit l’anunci de la creació de l’Oficina pels Drets Lingüístics, un organisme que —segons el text oficial— ha de servir per atendre “queixes i denúncies”, oferir “assessorament jurídic” i impulsar “actuacions judicials”. D’altra banda, la crua realitat del carrer ens demostra que estem davant d’un enèsim pegat burocràtic que neix amb les mans lligades. La creació d’aquesta oficina no arriba en un moment qualsevol. Neix en un context d’emergència, amb un “creixement” flagrant de les vulneracions dels drets lingüístics. Les dades de l’Agència Catalana de Consum no enganyen i són un termòmetre perfecte del nivell d’alerta: les denúncies s’han disparat en només un any, passant de 3 a 7 al dia. Hem saltat de les 1.193 denúncies l’any 2024 a la xifra rècord de 2.581 l’any 2025. I el creixement és aquí, perquè si fa o no fa, els diferents departaments del Govern, amb Salut al capdavant, van rebre unes mil queixes cada un dels dos anys.
I davant d’aquesta allau de ciutadans que es planten i diuen prou, quina és la resposta de l’Administració? El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, no va fer balanç de les sancions imposades a botigues, marques comercials i entitats durant l’acte per fer balanç del primer any. I l’endemà, en una entrevista a Aquí Catalunya, va evitar concretar el nombre de sancions imposades l’any passat. En lloc d’això, es justificava amb un argumentari que fa caure l’ànima als peus: va dir que, “per sort”, l’objectiu “no és la sanció sinó una modificació de la realitat”, i que l’únic que es pretén és “que el restaurant entengui el marc legal” perquè no hi ha “interès recaptatori”. S’imaginen la consellera d’Interior dient que no es posen multes de trànsit perquè no hi ha afany recaptatori i que l’objectiu és consiciensar la ciutadania dels perills al volant? O Sanitat decidint no multar un restaurant amb pasterades de bacteris a la cuina perquè “l’important és que entenguin el marc legal”? S’imaginen Treball perdonant l’explotació laboral d’un empresari perquè “no tenim interès recaptatori”? No, veritat? En aquests àmbits, la llei s’aplica, es respecta i, si es vulnera, es penalitza. Però amb el català hem comprat el marc mental de l’adversari: ens fa vergonya castigar qui ens trepitja els drets.
Mentre el Govern i l’Ajuntament de Barcelona fan pedagogia bonista des dels despatxos, la realitat dels barris és una altra. Només cal veure l’informe publicat per Plataforma per la Llengua per veure que el Poblenou s’ha convertit en can pixa sense que ningú faci res, i que la impunitat s’encomana de local a local. El teixit comercial s’ha transformat en un oasi de desobediència on la legislació lingüística és un suggeriment amable que tothom es pot saltar amb recomanacions, però sense conseqüències. Una llei que no es fa complir mitjançant el règim sancionador deixa de ser una llei per passar a ser una recomanació estètica. I el pitjor de tot és que rebaixant les lleis de política lingüística a lleis de segona, el Govern està condemnant els catalanoparlants a ser, definitivament, ciutadans de segona a casa seva.
