Diria que vivim últimament un veritable boom de la novel·la rosa. Que a més a més funciona com a literatura d’autoajuda, sobretot per a qui l’escriu però també per al lector que se la creu, perquè li ofereix una fórmula màgica per arribar a la felicitat, ignorar el conflicte i el dolor i viure lliure de qualsevol sentiment de culpa. Certament, aquesta nova forma de novel·la rosa d’autoajuda sentimental es presenta en un format camuflat, amb l’almívar dissimulat, disfressada de vitalisme i cant a la llibertat i l’espontaneïtat i fins i tot de proposta moral i filosòfica. Però continua sent novel·la rosa d’autoajuda de tota la vida, en el fons. Amb tots els atributs del gènere. Entre ells l’elecció d’escenaris el més postaleros possibles, exòtics i sovint colonials, infal·liblement tòpics, allà on van els protagonistes a viure les seves històries, que porten de casa. I a cavall del mantra que ha quedat de la banalització absoluta d’allò que la postmodernitat podia tenir en principi de suggestiu: aquell mantra que diu que és el relat el que construeix la realitat i no pas la realitat la que posa els fonaments del relat.
Potser gràcies a haver endevinat l’èxit creixent del gènere, amb aquestes característiques, l’editorial de Pedro Sánchez, amb Salvador Illa d’amanuense en plantilla, ens ha regalat aquest cap de setmana passat una novel·la rosa amb tots els ets i uts. La conferència de presidents autonòmics a Barcelona se cenyia perfectament al guió i als ingredients de la novel·la rosa: proposta d’una eterna felicitat conjugal, sempre que es donin unes determinades condicions a la parella; presència d’uns pretendents amables, sensibles i carinyosos i d’uns pretendents malcarats i maltractadors; oblit dels passats equivocats sense rancúnies ni retrets i fins i to l’elecció d’un bonic escenari colonial a les portes de l’estiu, aquesta Barcelona de postal que atreu –o potser hauríem de dir que atreia- turistes de tot el món disposats a viure les seves romàntiques històries en un paratge tan adequat.
Quin era el guió de la novel·la rosa que ens han presentat aquests dies? Bé, potser hauríem de dir els guions, perquè n’hi ha dos de sobreposats. Per a lectors catalans i, també, per als lectors espanyols. El guió central és que és possible –tant possible que és el que estem vivint- una romàntica història d’amor conjugal entre Catalunya i Espanya, que es poden estimar i conviure, potser no ben bé apassionadament, però d’una manera serena i profitosa per a tots dos, com els més sòlids matrimonis als qui no els ha de passar mai pel cap la idea d’un divorci ni amistós ni a bufetades. La Conferència de Presidents era com el dinar de Sant Esteve d’un matrimoni avingut, potser no literalment feliç, però què és la felicitat quan es porten molts anys junts sinó aquesta amable i plàcida convivència?
Certament, aquesta felicitat conjugal és condicionada. Aquesta història d’amor necessita que hi posem tots plegats alguna cosa. Catalunya no ha de ser impertinent, no ha de demanar massa, no ha de fer soroll, no s’ha de queixar, no pot tenir somnis de llibertat ni l’absurda convicció que sola estaria molt millor. I a canvi Espanya l’ha de tractar amb sensibilitat, amb carinyo, amb bones maneres, permetent-li algun caprici de tant en tant i algun afalac escadusser sempre que no s’agafi tot el braç quan li donen la mà. Si entren al matrimoni així, Catalunya i Espanya poden continuar casats pels segles dels segles, sense més baralles que les que comporta la rutina conjugal, sent feliços i menjant anissos.
I aquí és on entra el segon guió complementari de la novel·la rosa del cap de setmana. Ja se sap que les novel·les roses (també les contemporànies camuflades sota gèneres de més prestigi literari) necessiten prínceps i princeses, polítics, econòmics, socials o intel·lectuals, gent que estigui per sobre de la gent. En el guió d’aquest cap de setmana, aquest matrimoni feliç entre Catalunya i Espanya que s’havia de representar oficiat pel rei de les Espanyes, paternal i beatífic, només es podia consumar si Catalunya s’encarnava en una figura de seny i sense estridències i Espanya en un príncep blau comprensiu, seductor i que és capaç fins i tot de parlar i escoltar el llenguatge de la seva parella. I, per tant, si Catalunya es llença als braços d’aquest príncep i l’ajuda a vèncer a la seva competència, al pretendent malcarat, enfadat, possessiu, que ni tan sols vols escoltar-la en la seva llengua, hi haurà matrimoni feliç: si Catalunya s’abraça al príncep blau que garanteix un govern socialista aquí i allà. No hi haurà ni matrimoni ni felicitat si Catalunya es posa tonta i cridanera i si no ajuda amb totes les seves forces a fer que Espanya eviti encarnar-se mai en la madrastra vermella irada i cridanera, en comptes d’en l’encantador príncep blau…
La presidenta madrilenya Ayuso es va oferir gentilment a encarnar aquest paper, perquè li agrada i perquè creu que a ella li convé, tot i que no li convingui gens al seu partit si aspira a governar Espanya i vol tenir alguna possibilitat més que guanyar per una improbable majoria absoluta o pactar amb Vox. En l’escenari exòtic d’una Barcelona colonitzada, els dos rivals madrilenys i espanyols escenifiquen les seves diferències en el seu respectiu benefici i el guionista llança el seu missatge a uns i altres: si catalans i espanyols volen l’aparellament feliç i sense conflicte que proposa tota novel·la rosa, l’única possibilitat és que garanteixin l’etern govern del PSOE o més concretament de Pedro Sánchez (i subsidiàriament del president Illa a Catalunya). La rebequeria d’Ayuso no trenca el guió, sinó que el reforça. El conflicte apareix com una amenaça a evitar, en l’horitzó de felicitat conjugal que se’ns ofereix.
Ha funcionat la novel·la rosa de la Conferència de Presidents autonòmics a Barcelona? Personalment, crec que el gènere rosa, malgrat el seu visible èxit actual en les seves noves encarnacions il·lustrades, no deixa de ser un gènere menor, d’escassa potència i interès. Ja sabem que la novel·la no té per objectiu retratar la realitat com un informe sociològic o judicial. Però ha de servir per relatar veritats de fons, que estan per sobre la conjuntura. La novel·la rosa es fonamenta en la negació del conflicte. El conflicte és una amenaça que cal vèncer, evitar i menystenir. No és una dada de la realitat. I el relat rosa que se’ns ha venut aquesta setmana no és capaç d’assumir que hi ha un conflicte, com a realitat de fons. I aquesta realitat de fons, conflictiva, complexa, caòtica, tensa, contradictòria, desborda i desbordarà les costures del relat artificiós i simplista que s’hi posa al damunt.
Ho han intentat. Ho intenten cada dia. Ho intentaran. Si Catalunya deixa de queixar-se, si Espanya no li ensenya el seu rostre més antipàtic, si Catalunya es llença en braços eternament del príncep blau socialista i l’ajuda a vèncer els seus antiestètics adversaris, el matrimoni més o menys feliç és possible. El relat és aquest, ha estat aquest, serà aquest. Però potser en la realitat ni Catalunya té motius per deixar-se de queixar ni el príncep blau és tan blau ni les seves intencions són tan benèfiques ni està disposat a fer que les declaracions tèbies d’amor siguin complementades per fets tangibles més enllà de les intencions i les paraules. I en la realitat hi ha confrontació, dolor, venjança, opressió i maldat. I en el fons el que falla és el mantra de la postmodernitat paròdica: no a força de repetir una altra vegada el relat es construeix una realitat a mida. La realitat és tossuda. I la veritat tensa d’uns interessos contraposats i unes sensibilitats enfrontades és més forta que la novel·la rosa que s’hi ha volgut posar al damunt. No a còpia de fer novel·la rosa la realitat es torna rosa.
