Esborrem tota anàlisi electoral prèviament feta: de nou, el president Sánchez ens ha agafat amb el peu canviat. Hauríem, però, d’haver llegit les claus del seu insòlit gir de guió en el debat parlamentari del matí d’aquell mateix dia, on ell i Feijóo es van esbatussar pel resultat de les recents eleccions basques. El president va dir que qui les havia perdudes no era ell, que els “seus” hi havien guanyat per “9 a 1” a les dretes. Però, qui eren els nou? Doncs els mateixos que, hores després, crida a conjurar-se al seu entorn contra jutges, polítics i periodistes dolents en una carta twittera de tres folis i mig mitjançant la qual es pren una llibertat inaudita: retirar-se a pensar. Per què, s’imaginen que ho féssim la resta en les nostres respectives feines? Si hi ultrapassem els dos primers dies, hem de demanar la baixa i ell, com tants, és un assalariat. I no, no és qualsevol, és un assalariat qualificadament amb més dificultats per justificar-ne la baixa.
A partir d’aquell moment altre cop es visibilitza que allò de les dues i caïnites Espanyes, com a mínim en política, continua sent cert. I comencen a fer-se pronòstics tant interessats com gratuïts, si tenim en compte que la vicepresidenta Montero, trista histriònica protagonista en la mobilització socialista del teòric “no passaran” i el pràctic “em quedaré sense feina?” es va assabentar per Twitter de la darrera performance del seu Pedro.
I així, d’una tacada oblidem Koldo, esborronem Puigdemont, enaltim Illa, arraconem Aragonès, i ja no dic les comparses de l’esquerra, siguin Comuns o cupaires. Sigui quina sigui la decisió (aposto per la qüestió de confiança, que posaria contra les cordes Junts i ERC, si no volen veure saltar pels aires la llei d’amnistia, però que, per salvar-la, els obliga a fer un seguidisme socialista letal durant la campanya), hi ha una idea de fons que sí que mereix debat i que plana de forma complexa sobre la política espanyola: que no tot periodisme mereix aquest nom i cada cop hi ha menys marge, a dreta i esquerra, per a la decència; que ja no ens podem fiar ni de les empreses de fact-checking; i que l’ombra de sospita que a hores d’ara s’abat sobre la justícia és perillosa, si no es destria el gra de la palla, mentre sembla no haver ningú disposat actuar lleialment en ordre a fer-ho.
Sí, hi haurà qui pensi (molta gent) que soc una mal pensada, que he interpretat amb malícia una carta d’amor del president a la seva dona. Aquest és el nostre país, on els murs i les barricades es barregen amb la ingenuïtat i el maniqueisme. Afortunadament (ja) estem a Europa.
