Una diada per a un epitafi

Demà diumenge 11 de setembre Catalunya celebra la seva diada nacional més agra, dividida i indigesta dels últims anys. Les pluges, segons els pronòstic meteorològics, arribaran dimarts o dilluns, però, si s’avancen un dia o dos, pocs ho lamentaran, perquè donaran encara un pretext més a molts per no anar-hi. Encara no s’ha fet oficial, però aquest 11 de setembre serà l’epitafi que tancarà el cicle de protestes obert el passat 1 d’octubre de 2017. Quasi cinc anys rodons que han capgirat i enfonsat el paisatge polític català sorgit de la transició i dinamitat tots els consensos que havien permès exercir un catalanisme que, aixoplugat en aquella imaginada Europa dels pobles, no xocava frontalment amb Espanya.

El nou escenari polític, malgrat no estar plenament definit, permet veure que ERC ha esdevingut un espai central que juga la carta de representar el PSC de Pasqual Maragall amb l’esperança d’esdevenir la Catalunya més propera a totes les sensibilitats polítiques que no siguin declaradament anticatalanes. De fet, fins i tot esperen reconvertir part d’aquests sectors cedint en qüestions identitàries com la llengua per integrar el nombre més gran possible de votants. La famosa expressió ampliar la base que els politòlegs amb els seus anglicismes denominen un catch-all party: un partit que intenta arramblar amb tots els vots. De pretendre ser el motor de la desobediència pacífica ara són els pregoners de l’obediència pacífica. Per molt que hi hagi independentistes traïts pel seu canvi de posició, el viratge no és tan gran com sembla si s’observa amb distància i neutralitat: es tractava d’empènyer pel precipici les estructures supervivents de Convergència i Unió per ocupar el seu lloc a les institucions i la missió, certament, és un èxit notable.

Per la seva part, el PSC s’ha refundat com l’hereu espiritual de C’s i també ha tancat el cicle que, precisament, Maragall i el tripartit havien iniciat en provocar la sortida dels intel·lectuals catalanofòbics per fundar C’s. A la seva manera, el PSC pretén ser la contra-imatge d’ERC i representar una idea d’Espanya menys virulenta que altres opcions, però és sens dubte un projecte condemnat al fracàs. Les generacions més joves socialitzades en la lluita contra l’independentisme optaran per la croada espanyolista de VOX, mentre que els nostàlgics de l’oasi català preferiran l’ERC descafeïnat abans que votar un PSC que recolza la desaparició de la llengua dels espais públics. És cert que, amb la desintegració del poti-poti que sosté l’Ada Colau, podran recobrar força perduda, però el marge per créixer és molt limitat perquè el temps corre en contra dels seus militants.

La gran incògnita és el futur de Junts, és a dir, si l’herència de Jordi Pujol pot servir de fonament per organitzar un partit independentista d’ordre que doni garanties als conservadors temerosos de les ruptures o els canvis sobtats o, ans al contrari, els quadres professionals del partit abandonen l’organització per integrar-se al PP, PSC o ERC, mentre Puigdemont continua paralitzat a Brussel·les i els substituts carismàtics se succeeixen sense direcció. Sigui com sigui, el ball de partidaris de línia dura farcits de pensaments màgics que pensen que tot hi és a tocar ja esgoten fins i tot els independentistes de pedra picada i tots temen que aquest diumenge serà un bany de desencís.

La CUP, al seu torn, es troba atrapada als dilemes dels partits d’esquerra que han de transformar les proclames en quelcom útil i és difícil que tornin a tindre el pes decisiu que el procés els va concedir com a peça clau per desencadenar tots els esdeveniments que portaren a l’1O. En teoria, són l’organització més adient per coordinar una desobediència activa i per això, probablement, quan es formi un govern del PP amb suport de VOX es promourà la seva il·legalització. Romandran, per tant, com un nucli soterrat de resistència a l’espera de temps més convulsos.

De fet, aquesta és la juguesca d’ERC: reactivar-se políticament davant d’un govern dur del PP per seduir els votants del PSC i els Comuns. Confien que en un nou cicle de protestes contra el PP serà possible decantar cap al bloc independentista part d’aquests sectors que hauran de trencar emocionalment amb l’Espanya de VOX. Sincerament, no sembla un pensament realista perquè la passada escalada repressiva mitjançant la persecució judicial fou difícil de tolerar per a qualsevol demòcrata i, si aquests sectors no varen abandonar la seva lleialtat cap a Espanya llavors, això significa que el proper nivell repressiu haurà de ser brutalment més elevat per produir canvis substancials de les fidelitats nacionals. És a dir, més que preocupar-se per despertar les simpaties d’altres votants apel·lant a la seva condició de víctimes, s’haurien de preocupar de com fer front a una escalada repressiva de major intensitat. L’estratègia del martiri religiós no garanteix cap victòria, sols garanteix rebre de valent.

Finalment, el PP té una oportunitat d’or per exercir el seny català i fagocitar part del buit que deixà CiU si Feijóo, realment, margina l’eix d’enfrontament nacional i recondueix el partit per carrils més democràtics. Just fa poc més de deu anys Artur Mas trencà amb les polítiques d’austeritat de Mariano Rajoy per embarcar els seus en el procés d’independència en entendre que, si no liderava ell el malestar popular, tant el seu partit com la seva carrera política podien ser arrossegats pels esdeveniments. Nostàlgics dels negocis, la calma i el seny hi haurà després de deu anys de mambo i, a més a més, el contrast amb la fauna nacionalcatòlica de VOX fa de qualsevol polític popular tot un representant del català industriós i liberal.

Aquest és el camp de joc polític que s’obri pels partits catalans un cop finalitzat aquest cicle d’enfrontaments. No hem dit cap paraula sobre el futur de C’s o els Comuns perquè els meus pares m’ensenyaren que era de mala educació parlar dels morts en públic abans del seu soterrar i l’únic dubte que ens queda és la data oficial de defunció. La gran reflexió que roman pel futur és si els partits podran repetir aquest joc de cadires de mobilització popular, desobediència sense comprometre els seus sous públics i repressió d’activistes anònims o, al contrari, la societat serà capaç d’articular una resposta més madura i persistent. Sembla difícil d’imaginar que la música del Partido Revolucionario Institucional torni a fer la seva màgia, però en un cicle de protestes de cinc anys no ha sorgit res fora de les estructures de partit. 

D’ara endavant, per organitzar l’acció col·lectiva, l’angoixa pel futur de Catalunya haurà de competir amb l’angoixa per l’escalfament global, el col·lapse de la globalització o la tercera guerra mundial, tres qüestions que superen l’àmbit dels Estats Nació. Un escenari catastròfic que permet intuir que els joves compromesos del futur seran socialitzats en uns problemes on la independència de Catalunya no és el factor clau i, en conseqüència, es pot imaginar que no serà un punt fonamental de la seva agenda política.