El PSC va passar deu anys dient que Catalunya estava feta un desastre perquè els governs independentistes que s’havien anat succeint des del 2015 només es preocupaven de la bandera i no treballen per als ciutadans. Ara fa un any i mig que governen ells en solitari. Més ben dit, amb un executiu monocolor a la Generalitat. En solitari, no, perquè treballen orquestradament amb el govern espanyol, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació. I el resultat és un caos majúscul en els serveis, especialment a Rodalies.
A part del deteriorament galopant de la xarxa –amb un origen tan llunyà que ni tan sols es veu i que, evidentment, ni el govern d’Illa ni cap altre podia aturar des de la Generalitat–, ara hi ha una crisi aguda tan mal gestionada que deixarà seqüeles. Ja era de preveure que un govern català del mateix color que el de la Moncloa difícilment podria fer el que, inevitablement, és una de les principals feines de la Generalitat: lluitar amb l’Estat. La pulsió centralitzadora de l’Estat espanyol fa imprescindible un estira-i-arronsa permanent amb el govern espanyol només per sobreviure. De fet, ni així s’aconsegueixen grans resultats, com mostren les xifres d’inversió i els incompliments constants d’Adif i Renfe a Catalunya que hem publicat aquest diumenge a El Món. Però aquests dies s’ha vist un govern català especialment feble, desorientat, desinformat i alhora tenallat perquè ni tan sols s’atrevia a gesticular, a alçar la veu per criticar el govern espanyol i exigir-li solucions.
Madrid s’ha mostrat impassible davant el desastre de Catalunya –com sempre, o encara més perquè simultàniament tenia 45 morts en una via d’Andalusia– i els sindicats de maquinistes –que s’oposen frontalment al suposat traspàs de Rodalies– han assaltat el poder enmig del caos. L’espiral ha arribat al paroxisme amb la difusió d’informacions contradictòries sobre si Rodalies funcionaria o no aquest cap de setmana, amb el Govern i Renfe dient coses diferents dissabte al matí. Una escena seguida del gir de guió que va portar la Generalitat a demanar que no circulessin els pocs trens que s’havien posat en marxa i a dedicar part del pressupost que no té a mobilitzar autobusos de companyies privades per suplir un servei públic paralitzat no se sabia exactament per què.
Serà difícil aclarir si Rodalies ha deixat de funcionar del tot durant dos dies per un atac de pànic per l’accident mortal de Gelida –una tragèdia causada per un mur que el govern espanyol no sabia de quin dels seus organismes depenia–, pel perill real que impliquen uns dies de pluja en una xarxa ferroviària feta miques, pel xantatge dels maquinistes o pel menyspreu i la ineficiència dels directius de Renfe i Adif. Probablement, ha sigut una combinació de tots aquests factors. Un còctel que desacredita el govern que prometia que retornaria el seny i la capacitat de gestió a Catalunya. I una crisi que deixa destruïda la confiança dels ciutadans en l’administració i en els serveis públics.
