Crec que no he explicat mai públicament per què vaig fer el pas de presentar-me al Secretariat de l’ANC. Va ser una decisió presa in extremis, amb molts dubtes, però plenament conscient del que m’esperava. El debat sobre la Llista Cívica havia provocat una enorme tensió interna, amb trencadissa pública inclosa. Tot eren incerteses sobre quin rumb agafaria l’entitat i em vaig convèncer que calia apostar per una ANC lliure i ferma.
La consulta als socis es va resoldre amb un ajustat 49% en contra de la Llista Cívica i un 48% a favor. Les eleccions celebrades poques setmanes després, però, no varen aprofundir en la divisió. Per sort, els socis no varen votar tant en clau d’uns contra els altres com es podia preveure. Fins i tot varen deixar fora del Secretariat algunes de les figures que havien protagonitzat els episodis més crispats. El resultat, doncs, era una oportunitat per passar pàgina i recosir l’entitat.
Avui som on som perquè aquesta oportunitat no s’ha volgut aprofitar. I jo sóc on sóc perquè crec que encara hi som a temps. El mandat del Secretariat ja va començar de forma accidentada, perquè no es va poder elegir president durant una setmana. Situació que objectivament va ser provocada per la negativa de Lluís Llach d’integrar a la direcció ni el candidat perdedor ni ningú que no fos estrictament de la seua confiança.
Durant aquells dies vaig intentar convèncer Llach que havia de ser el president de tots, no només dels que (com ell) s’havien posicionat contra la Llista Cívica. De fet, pels resultats és evident que tant a ell com a mi ens va donar suport moltíssima gent que no havia votat com nosaltres a la consulta interna. Però ell es va mostrar inflexible i va persistir en la seua idea de nomenar una direcció composada exclusivament pels seus, deixant fora tothom que n’hagués format part durant el mandat anterior.
Tenim doncs que qui mana ara a l’ANC són estrictament els que es varen organitzar i mobilitzar en contra del full de ruta anterior. És a dir, una direcció que reconeix obertament que només aspira a representar el 49% dels socis que varen guanyar la consulta interna. No hauria de ser cap sorpresa, per tant, que cada vegada que els Estatuts exigeixen el consens de 2/3 per prendre una decisió, tornem a la situació del primer dia del mandat.
Però el problema és molt més greu. Llach es va posar al capdavant d’un grup de gent organitzat fa temps, que ja venia amb el full de ruta escrit de casa. Aquest grup està format bàsicament pels potinejadors habituals (un grup d’antics membres del Secretariat que pretén dictar-nos l’estratègia des de fora), el col·lectiu Indesinenter (plataforma d’oposició a Dolors Feliu) i gent de partits polítics com Junts per Catalunya i Poble Lliure.
A banda dels problemes obvis que ha generat aquesta operació per ocupar tots els llocs de la direcció de l’ANC sense tenir una majoria suficient, resulta que la seua estratègia va esdevenir obsoleta abans de poder-la aplicar. La sonada derrota de l’independentisme a les eleccions al Parlament i la investidura del primer govern netament espanyolista de la història han creat un escenari completament nou. I molt difícil. Ignorar-ho i continuar amb la lluita fratricida que es va desfermar fa un parell d’anys és una insensatesa. Potser fins i tot una traïció.
Tenir una ANC lliure i ferma és avui més important que mai. Se’ns va dir que calia un cop de timó i un canvi d’estratègia perquè les coses no anàvem bé. I a aquestes alçades ja podem dir que no hem millorat en res. No hi ha més mobilització, ni més territorials actives, ni més unitat al moviment. A més, el full de ruta te llacunes greus a la part més important: com es creen les condicions per a assolir els ambiciosos objectius que planteja?
Una ANC lliure és una ANC cohesionada, forta i independent dels partits de l’establishment. No pot permetre que li dictin l’estratègia persones, entitats o partits que tenen objectius molt menys ambiciosos. Si més no, perquè una de les idees majoritàries avui entre els activistes (així ho hem aprovat al full de ruta) és que amb la classe política actual no farem la independència. I una ANC ferma és una ANC que no renuncia als seus principis fundacionals ni a l’objectiu d’implementar unilateralment el mandat l’1-O. És igual si aquestes idees són majoritàries al conjunt de l’independentisme o han deixat de ser-ho temporalment. Més aviat del que molts pensen el vent tornarà a bufar a favor i cal que ens agafi remant en la direcció correcta.
