El PSC i el PSOE han perfeccionat una estratègia tan efectiva com perversa: presentar qualsevol discrepància de l’esquerra com una amenaça contra l’estat del benestar, mentre protegeixen els interessos socialistes a Catalunya a Madrid.
En la política catalana s’ha imposat el mantra que si un partit d’esquerres, és a dir, ERC, ha de votar els pressupostos del PSC sense protestar, i en cas contrari, posa en risc la suposada bona vida dels ciutadans catalans. No abaixar el cap sense exigències comportaria ser responsable que la dreta governi i condemni els ciutadans a la misèria. És un relat políticament molt eficaç, però també profundament trampós, perquè converteix el debat democràtic en una mena de xantatge moral permanent on, no cal dir-ho, qui no s’etiqueti d’esquerres està en un pla moral inferior.
Les propostes del Govern no es plantegen com una negociació entre projectes polítics diferents ni com una correlació de forces legítima dins d’un sistema plural, sinó com un deure. Qui no s’hi suma és acusat immediatament d’irresponsable i de posar en perill escoles, hospitals i serveis socials. La maniobra és intel·ligent, perquè situa la resta de l’esquerra en un carreró moral sense sortida. I aquesta exigència de responsabilitat té una condició implícita: no demanin res que pugui posar en risc el PSOE a Madrid, com l’IRPF.
Quan es tracta de negociar pressupostos o estabilitat política a Catalunya, el PSC apel·la constantment al bé comú i a la responsabilitat de país. Però si alguna demanda incomoda el govern espanyol, el to canvia i apareixen la prudència, les excuses tècniques o, directament, el silenci. El debat sobre l’IRPF o Rodalies en són un bon exemple. El missatge és clar: es pot discutir de tot, sempre que el debat no comprometi l’equilibri polític del PSOE a Madrid.
Aquesta dinàmica genera una paradoxa democràtica inquietant. Les opcions progressistes a l’esquerra del PSOE poden existir, però només en la mesura que no qüestionin l’estratègia socialista ni desestabilitzin el seu paper central. El resultat és una forma subtil però efectiva de segrest polític: si qualsevol discrepància és immediatament qualificada d’irresponsable o antisocial, el debat queda neutralitzat abans de començar.
El socialisme ha aconseguit instal·lar la idea que és l’única esquerra possible i que la resta només pot aspirar a matisar o acompanyar. Qui no ho accepta, acaba diluït o esmicolat.
