La tardor serà interessant, des d’un punt de vista polític. Els dos grans partits de l’independentisme afronten congressos que hauran de prendre decisions importants, com la renovació -o no- de la direcció d’ERC i de quina manera queda la cúpula de Junts, passada una època d’hiperlideratge de Carles Puigdemont que, com tots els poders unipersonals, caldrà superar. Idealment, la millor opció seria que tots dos partits es renovessin a fons. Amb cares noves però, sobretot, amb idees innovadores per a una estratègia creïble d’un nou independentisme català.
D’entrada, cal superar l’etiqueta buida d'”independentista” que acompanya tots dos partits. Si no hi ha una estratègia comuna, com la que hi va haver fins al 2017, la praxi real d’ERC i Junts serà la competència directa per un mateix nínxol electoral, amb l’objectiu de retenir la quota més gran possible de poder autonòmic. I punt. Mentre l’objectiu sigui gradualista fins a l’infinit (se’n digui “eixamplar la base” o “confrontació intel·ligent”, tant se val) el que faran tots dos partits és assegurar-se la subsistència i això acaba on sempre, és a dir pactant amb el socialisme espanyol/català després d’una subhasta a la baixa entre ambdós partits. Hi ha d’haver un pla per forçar un referèndum acceptat internacionalment o, si això no és possible, una aposta per la desobediència. O una combinació de tots dos objectius. La resta és lluita per les butaques autonòmiques i, en aquesta guerra, el PSC sempre estarà millor adaptat a l’statu quo.
Segur que hi haurà sorpreses, especialment en el congrés d’ERC que es presenta molt obert i amb la direcció actual dividida i enfrontada a tots els nivells. És possible, fins i tot, que el tots contra tots i la davallada electoral obri camí a alguna opció renovadora i amb conviccions. En qualsevol cas, tots dos partits s’han d’explicar prou bé per a interessar a la militància abstencionista, fins ara l’espai que ha tingut millors arguments i ha convençut cada cop més independentistes.
