Un menyspreu –interessat– del coneixement

"El coneixement és un dret individual i un deure col·lectiu, com ens recordava l’astrofísic deGrasse"

Un diumenge de finals de la tardor de 1975, sota una intensa nevada, un adolescent afroamericà del Bronx arriba a l’estació d’autobusos d’Ithaca, a l’estat de Nova York. L’espera Carl Sagan, l’astrofísic més famós del món, que per als qui som una mica boomers ens va fascinar amb aquella sèrie documental Cosmos, emesa a la televisió a principis de la dècada de 1980. Aquest noi de disset anys, capità de l’equip de lluita i redactor en cap del Phisical Science Journal del seu institut l’havia escrit setmanes enrere perquè s’estava plantejant estudiar astrofísica i li demanava consell. Malgrat que aleshores Sagan era una celebritat, potser el més conegut divulgador científic d’Estats Units, no va tenir cap recança a passar tot el dia amb ell, ensenyant els laboratoris i les instal·lacions de la Universitat de Cornell, per a la qual, veient el potencial del noi, el voldria reclutar. Ja de nit, el va tornar a acompanyar a prendre l’autobús de tornada a Nova York –més de cinc hores de viatge–, i li va dir que si la nevada impedia el viatge, que es podria quedar a casa seva a dormir, amb la seva família.

Aquest adolescent afroamericà, fill d’un funcionari municipal, es deia Neil deGrasse Tyson, i és avui un dels astrofísics més coneguts del món. Trenta-dos anys després de la trobada, aquest científic va ser considerat per la revista Time com a un dels cent personatges més influents. També, en qualitat de divulgador científic, va ressuscitar la sèrie documental Cosmos com a homenatge a Sagan, que havia mort el 1996, a seixanta-dos anys. Precisament, en el primer capítol d’aquest documental, sembla que el més vist a les plataformes de continguts audiovisuals, evocava aquella trobada amb el que podia haver estat el seu mentor –deGrasse va triar Harvard en comptes de Cornell– feta aquell gèlid diumenge de desembre a mitjans setanta. En una reflexió sobre la condició humana, i com podia ser que una espècie físicament tan fràgil prosperés en un ínfim lapse de temps a la terra, entenia que el progrés de la humanitat es fonamentava precisament en la relació entre mestres i alumnes, en què els primers passaven el testimoni del coneixement als segons per tal que aquest es transmetés de generació en generació, fent avançar l’espècie ampliant allò que ens fa especials: la ciència i la cultura.

Rescato aquesta anècdota en un context on, en nom d’una suposada innovació educativa, sota l’embolcall d’un discurs a mitges entre modernitat i paulocoelhisme, es pretén acabar amb segles d’il·lustració, aquesta idea de transmissió de coneixement, de generació en generació, en base a la ciència i la cultura, i anar subtituint-lo per “competències bàsiques”, i un conjunt de tècniques pedagògiques que, si bé són presentades com innovadores –el treball per projectes, la classe inversa, les comunitats d’aprenentatge, la gamificació,.. – tenen entre mig i un segle d’antiguitat i, si bé poden tenir les seves virtuts, ja són prou velles per evidenciar les seves moltes limitacions. Amb el suport actiu de determinats mitjans –patrocinat per entitats bancàries i les seves fundacions i “obres socials”–, s’ha elaborat un discurs manipulador. Alterant una realitat intrínsecament complexa, i amb cert flaire de sectarisme, s’està acusant a qui no entra en aquesta dinàmica “innovadora” de ser una mena de caricatura de tradicionalisme escolàstic, carrincló, avorrit i insubstancial, en contraposició a la bona nova de la salvació pedagògica.

Efectivament, com poden identificar els lectors, això té un component més místic que empíric i és constatable, com ha succeït reiteradament al llarg de la història, aquesta tensió entre fe i raó. Bona part d’escoles i instituts, seduïts per alguns telepredicadors educatius, han abraçat la vera fe en un seguit de tècniques pedagògiques en què la pròpia idea de “transmissió” de coneixement és considerada heretgia. “A l’era d’internet, no té sentit que els professors transmetin informació”, “la memorització és una nosa”, “l’important és que els nens siguin feliços”, “els mestres no han d’ensenyar, sinó acompanyar”, “l’escola és una institució del XIX gens preparada per als reptes del segle XX”, “estem preparant a alumnes per treballar en feines que no existeixen”, esdevenen frases que recorden massa als manuals d’autoajuda –i que com passa en aquest gènere de ficció, tota realitat és pura coincidència–. En aquesta vida, tot és possible, tanmateix, com ens podria recordar Sagan o deGrasse, és millor guiar-se per l’evidència científica que per la creença. I, el problema és que aquest conjunt de tècniques -o més aviat, de radical canvi de filosofia i de naturalesa de la institució escolar- és que no existeix una avaluació suficientment rigorosa dels efectes d’aquesta “revolució”. Fins i tot un sistema que personalment, i en alguns punts em desagrada –el nord-americà-, no gosen implementar mesures o tècniques que no tinguin l’aval d’un rigorós procés d’avaluació objectiva. En canvi, a Catalunya, molts es van abraçar a l’experiència –amb cert esperit mil·lenarista- de l’Escola Nova 21, amb el suport entusiasta d’alguns mitjans i opinadors, sense saber si funcionaria o no. I sembla que en els darrers mesos,  el Consell Superior de l’Avaluació de Catalunya –aquest cop amb xifres a la mà– va abocar un gerro d’aigua freda a l’experiència, entre certa indiferència mediàtica.

A tot això s’afegeix la qüestió de les competències bàsiques. Ja no s’ensenyen continguts, sinó que del que es tracta és d’adquirir competències. Jaume Aulet, historiador de la literatura i professor de la UAB va definir amb ironia perequartiana que “les competències bàsiques són allò bàsic per competir”, és a dir, per nedar en les tèrboles aigües d’una economia neoliberal infestades de piranyes. Com explica el professor belga Nico Hirtt, aquest ensenyament competencial, que no té res d’exclusiu ni d’original a Catalunya –o incorporat ara amb la LOMLOE a l’estat Espanyol– sinó que obeeix al mandat imperatiu de l’OCDE, pretén transformar els sistemes educatius globals d’acord amb les necessitats –sovint absurdes i contradictòries– de les empreses. Així, l’escola pública deixa de ser aquell pilar fonamental de l’estat del benestar que es va expandir durant els “gloriosos trenta” (1945-1975) en què esdevenia un instrument d’igualació social, en base a currículums únics, igualtat d’oportunitats i accés massiu de les classes treballadores a l’educació reglada, i bona part de les mitjanes a la universitat.

Ara, més aviat, en un moment socialment involutiu, fonamentat en una profunda atomització social, i en plena quarta revolució industrial en què bona part de les ocupacions pròpies de les classes mitjanes passaran a mans de la intel·ligència artificial, l’escola transforma –potser capgira- el seu paper tradicional. En una societat –com ens recorda Hirtt– en què la majoria de les poques ocupacions disponibles seran guàrdies de seguretat, recepcionistes, guies turístics, hostesses, reponedors de supermercat, cambrers i totes aquelles que no semblen massa susceptibles d’ésser substituïdes per robots, no requeriran dels mateixos coneixements i cultura de què, això sí, seguiran gaudint les classes altes, recloses en les seves escoles d’elit, on seguiran adquirint tots aquells elements que, com ha passat tradicionalment, fan de la bona educació un element de distinció social. En altres termes, que l’OCDE ens està proposat, amb un llenguatge revestit de modernitat, tornar al món desigual anterior a 1914.

Com a exemple d’això, el mateix Hirtt explica que, amb l’ensenyament per competències ja no es tracta que els alumnes sàpiguen d’on prové la fórmula de l’energia cinètica mentre siguin capaços de fer-la servir per calcular el consum d’energia d’un cotxe; o que en informàtica no s’expliquin els fonaments de les tecnologies digitals o els principis dels algoritmes, sinó que els estudiants aprenguin a fer servir programari bàsic de manera eficaç; o que en història, no s’avaluï la comprensió dels mecanismes històrics, les contradiccions o els processos complexos, sinó que sàpiguen fer un diorama amb informació extreta de la vikipèdia. Tot plegat una estratègia en què l’escola esdevindria un camp d’entrenament laboral sense oferir claus per interpretar el món, i si s’escau, com ens recordava Marx, per transformar-lo. En altres termes, el canvi educatiu busca que la majoria adquireixi unes competències per aprendre a treballar i obeir, mentre que una minoria dirigent adquireixi prou coneixements per pensar, i per tant, continuar manant. O, de manera ben il·lustrativa, si permetem una escola sense coneixement, impedirem que un afroamericà del Bronx pugui esdevenir astrofísic. O que una noia de classe treballadora de qualsevol suburbi metropolità pugui tractar de tu a tu a qualsevol privilegiat.

Quan feia de professor a la universitat m’agradava sempre repetir dues frases als meus alumnes de comunicació. La primera, que tot bon periodista havia de fer vot d’escepticisme: de no creure’s res del que els expliquessin malgrat (i sobretot si) els agradés el que sentien. La segona, que de les sis clàssiques preguntes que calia respondre per confegir una notícia (què, qui, com, on, quan,…) la més transcendent, la que realment marcava la diferència és “perquè”, un perquè lligat intrínsecament al cui prodest (a qui beneficia?). Es pot entendre que la música de violí que sona cada vegada que algú tracta de prometre el paradís pedagògic pugui encisar a molts al més pur estil flautista d’Hamelin. Tanmateix cal entendre que tot plegat, i com explicita el títol del recent llibre “El menyspreu del coneixement” –escrit a sis mans per Rosa Cañadell, Albert Corominas i el mateix Hirtt– aquestes propostes de canvi no responen a la voluntat de redimir la humanitat, sinó potser d’acabar amb l’herència il·lustrada. El coneixement és un dret individual i un deure col·lectiu, com ens recordava l’astrofísic deGrasse mentre evocava aquell diumenge llunyà en què Sagan va compartir la seva saviesa generosament, com l’acte simbòlic en què una generació passava el testimoni a la generació jove en aquesta cursa de relleus que representa la història de la humanitat. 

Comentaris

    Doctor Strangelove 11/04/2021 6:23 pm
    A veure xaval, aquests són divulgadors no professionals. No fan recerca, meló! Doc.
    Clara 11/04/2021 3:23 pm
    La disjuntiva és entre el "QUÈ ÉS?" i el "COM ES FA?" Els bons mestres estableixen unes nocions bàsiques i entenedores del QUÈ ÉS per facilitar l'aplicació i dotar a l'alumne d'eines de criteri. El COM SE FA com a mètode aspira a utilitzar i, com molt, aconseguir allò que se'n deia: "Caure del burro" amb la pràctica (la majoria no ho aconsegueixen). El problema és la gran quantitat de mestres que tenen poc nivell. Aquesta plaga ha dut a potenciar la memorització i la repetició automàtica per damunt de la comprensió i l'elaboració de raonaments coherents i fins l'anàlisi crític del propi alumne. Els treballs són patchworks de retalls de la Wikipedia i les traduccions les fa el traductor de Google. Què assimilen? Doncs molt poquet. Ni tan sols ajuden als alumnes a descobrir a la xarxa el seus interessos intel·lectuals, les activitats i curiositats que els enriqueixin, i els facin més savis i creatius. S'ha volgut potenciar la intuïció però no passen del "descobriment" de temes més que superats a segons quins nivells. Uf! El pitjor és que hi ha professionals amb molt bona voluntat i mala pata que maregen la perdiu amb "novetats cutres". Altres, polititzats, imposarien l'anul·lació de l'individu en pro de potenciar majoritàriament l'aprenentatge "coral". Com que tot plegat depèn dels polítics i darrerament, de bons se'n coneixen pocs, no es produeix la renovació que els temps exigeixen.
    Jordi Farjas Silva 11/04/2021 8:42 am
    Un article brillant.
    Antoni 10/04/2021 7:01 pm
    Van començar la destrucció amb la LOGSE (aferrissadamenty defensada des de la Genialitat de Ctalaunya i pel progres dels Sindicats dse mestres!) i estan aconseguint una població ignorant, mesella i sense possibilitats de salvació, que la Pandèmia ha d'acabar d0enfonsar en la misèria i l'esclavatge. Felicitats, pedagogs!!
      Clara 11/04/2021 6:54 pm
      Ernest Maragall, com conseller d'ensenyament, va tenir un gran paper a aquesta decadència obligant als mestres a escriure, escriure i escriure interminables programacions d'impossible execució i que eren malversació d'un temps preciós per preparar les classes amb la sensibilitat i empatia segons la dinàmica real de l'aula.
    Narcís 10/04/2021 5:46 pm
    Cal saber l' origen, la definició/ concepte, el perquè i la raó o raonament àdhuc allò que s'hi cerca . . . que no pas el mitjà pel mitjà conseqüència del treball desenvolupat .. i no haver-lo donat a conèixer com cal, tot plegat, en això es basa, ha de basar-se el coneixement, la sapiència i l'evolució, sigui filosòfica, sigui matemàtica, sigui científica ! PD : pel que fa al periodisme .. en seria prou ser investigador, valent i honrat fora mida així com no guaitar per l' espectacle de fira .. o ' persona mossega gos ' !
      expat 11/04/2021 10:33 am
      És exasperant la gent que no sap escriure. La concatenació eterna de missatges dins la frase fa el contingut totalment caòtic. Tant costa pensar abans d'escriure? Sota l'aparença de un pretés cultisme s'amaga sovint un raonanement desestructurat i trivial.
        Narcís 11/04/2021 7:14 pm
        Totalment d' acord, excuses ! PD: abreujant-ho fora mida .. valgui aquest exemple : no n' és qüestió de saber la fòrmula, sinó com s'hi arribà i què vol dir cada element !
    Un de pas 10/04/2021 1:00 pm
    Bon dia Sense ser expert, comparteixo bona part de l'article, realment fa falta base i coneixements per a anar endavant i valors i ideals per a saber cap a quin endavant voler anar... Tampoc puc negar que actualment estudiar no tampoc és cap garantia laboral... Ni puc afirmar que mai ho hagi estat. Ja fa massa temps que aquí i a mig món és millor tenir padrins que estudis... I canviar els plans d'estudis cada canvi de govern, tampoc ajuda... I si ,que en aquesta desorientació, hi sortim perdent tots, com a societat cada cop menys del coneixement. Alumnes que s'avorreixen a classe per repetició, falta de motivació o desinterès... I que el hi fem cas, potser massa. (Sota El discurs de pobre nen...). Fa anys que anem enrera, social i políticament, i l'educació no n'és fora d'aquesta roda. Només hem anat endavant com a societat amb idees clares i objectius bons. Des que entre terrorismes i canvis de model, laborals, socials i econòmics, fem més coses per por (O fe) que per coneixement, estem tornant a les foscors. Salut i república, aquí i a Ñ
    Josep Castelltort Panadés 10/04/2021 9:51 am
    He pensat en els primers anys que feia classes a F.P. (any 77) i les matemàtiques modernes, tot en base a les teories de conjunts. Igualament s'explicava l'ecologia sense explicar prèviament els animal i les plantes. O sigui, es volia entrar directament al coneixement abstracte sense passar pel coneixement concret, també en base a la necessitat histèrica de que els alumnes tinguessin coneixements actuals, prescindint dels fonaments. Això, evidentment, va fracassar i crec que segueix fracassant. Darrera això hi ha la famosa crisi de valors que impedeix decidir racionalment com ha de ser una persona en la nostra societat. I no pretenc tornar pas al regne de Déu, però en suprimir-lo, calia substituir-lo per alguna cosa coherent. Quines responsabilitats es volen educar? Quins drets s'ensenya a exercir? Quina imatge es té del paper de l'ésser humà al món? És una crisi de civilització. Com que això és difícil miro de fer una proposta: les properes generacions tenen la responsabilitat de reconciliar la humanitat amb la natura, tant amb els ecosistemes com amb la naturalesa biològica de l'ésser humà.
      Anònim 10/04/2021 10:19 am
      D'acord totalment
    Català 10/04/2021 9:49 am
    Cert. al poder li convenen els analfabets funcionals. Recordeu alló tan vell de "Muera la Ineligencia", "Cuando oigo la palabra cultura echo mano a la pistola". Etc etc. I no només a l' Estat Espanyol, pel què vaig veient.
    El loco. 10/04/2021 9:42 am
    No crec que Jeff Bezos o el mateix Amancio Ortega els importi gaire fer faltes d´ortografia...
      fat boy 10/04/2021 10:35 am
      Per sort encara no hem arribat als nivells de la campanya que hi ha al Regne Unit que es pervasiva, la matraca es que perque has d'estudiar si no trobaras feina del que has estudiat? Tants segles de lluitar per una educacio universal perque ara desanimin als mes pusil.lanimes (i als mes ganduls, tot s'ha de dir). Naturalment aquesta campanya de cap manera va dirigida als fills de l'oligarquia que aixi trobaran menys competencia pels millors llocs de treball al temps que s'estalviaran una pasta gansa en impostos al no financar les despeses de la colla de matats que els facin cas.
      fat boy 10/04/2021 10:29 am
      Ni al Messi o al David Bisbal si anem a aixo.
        expat 11/04/2021 11:47 am
        A l EGB de Salesians, si feies més de 3 faltes d'ortografia a qualsevol examen, fos història, matemàtiques o música, de 6è al COU era suspens. Tant a català com a castellà i ningú trobava això malament, el que tenim ara és un desastre.
    Ricard 10/04/2021 8:44 am
    Gran article.
    Jordi (Català i Suís) 09/04/2021 10:28 pm
    No conec pas la situació de l'Escola Catalana però conec bé la situació de l'ensenyament a França i a la Suïssa francòfona. Per tal de comparar els dos ensenyaments i el domini escrit de la llengua francesa us explico allò que vaig viure fa uns 15 anys. La meva empresa va contractar un xicot francès de 27 anys amb diploma tècnic superior i que venia d'UK de treballar durant un any a una multinacional. La directora de l'empresa era francesa però instal.lada a CH des de feia molts anys. Un dia aquest xicot es va ocupar d'un client (empresa PME però coneguda mundialment) i li va enviar un email amb còpia a mi i la directora. Quan el vaig llegir vaig pensar Déu meu ! I la directora aparegué per parlar amb el francès i dir-li diplomàticament que MAI més no enviés cap email a cap client sense passar per mi o per ella. L'email era ple de faltes d'ortografia que feia mal als ulls. Una vergonya. I aquest problema no és pas minoritari. És general. Fa anys una mestra de primària francesa es va afartar dels nous mètodes d'ensenyar la llengua pels cervells del Ministère de l'Education Nationale (cap d'ells ha treballat amb canalla) i va tornar a l'antic mètode. Els Inspectors varen anar darrere d'ella, evidentment. El 2000 PISA sobre els nivells dels estudiants europeus contenia el diagnòstic de França i provocà la ràbia del Govern francès i del monstre de l'Education Nationale. No hi ha al darrere cap ideologia sinó l'estupidesa i el cretinisme. I hom sap que la prova del BAC és un colador per amagar el fracàs escolar de tot el sistema. Tens milions de joves francesos analfabets funcionals i incapaços d'escriure correctament i alhora incapaços d'entendre un text.
      Un professor qualsevol 10/04/2021 6:41 pm
      Com a docent, em desespera veure com a cada curs els nivells de coneixement baixen més i més. Cap activitat que requereixi esforç, perseverança per part de l'alumnat, és acceptada. S'ha estès tant la idea de que aprendre "ha de ser divertit", que el fet de llegir un text de trenta línies i fer l'esforç d'entendre'l, buscant el significat de les paraules desconegudes per ampliar el lèxic, ja es considera excessiu, perquè, clar, requereix dedicar-hi temps i una mica de voluntat. Mica en mica, els docents ens estem convertint en monitors d'esplai. No tinc res en contra de l'esplai, però cada activitat té -hauria de tenir- funcions diferents. Si alguns gosem reclamar més rigor en l'aprenentatge i més compromís i treball per part dels alumnes, ràpidament som titllats de voler tornar a "l'escola franquista" o de no voler adaptar-nos a les "noves estratègies" Cap autocrítica per part dels eminents pedagogs que dissenyen els canvis, tot i que la immensa majoria no treballa amb alumnes reals ni saben el que és bregar amb el dia a dia d'aules reals. Si una cosa han après bé els adolescents, és que per poc i malament que treballin, acabaran obtenint el títol d'ESO i fins i tot el de batxillerat, perquè gairebé estem obligats a "promocionar", no fos cas que la realitat espatllés el bon relat que s'han muntat amb totes les reformes educatives.
      JordiP 10/04/2021 10:51 am
      Fa molts anys, el corresposal de La Vanguàrdia a París va enviar una peculiar crònica en la que explicava que, prenent alguna cosa al bar sota casa seu, va intervenir en una discusió netre una xicota "de la vida" i un parroquià que l'escridassava perquè no s'en volia anar amb ell. Va aconseguir foragitar l'impertinent parroquià, la noia va desaparèixer i ell s'en va anar a dormir a casa. L'endemà, en tornar de la feina, va trobar a la bústia una carta de la noia agraïnt-le la seva intervenció. En veure la espléndida lletra, excel·lent sintaxi i florida redacció, el corresponsal va concluir que "el sistema francés d'ensenyament és tant bo que fins i tot les putes saben escriure". Pel que dius, els papanates rancesos que dirigeigen la cosa de l'ensenyament han caigut en la trampa de rebaixar la qualitat escolar i els resultats són decebadors. Aquí la trajectòria ha estat similar, tot i venint de molt més avall. Per tal de no veure les tremebundes xifres de suspensos i repeticions, els "genis" del Ministerio van anar baixant el llistó fins arribar al caire del desastre analfabètic. Ara sembla que han corregit una mica la situació, segons declara el PISA, si bé no veig al carrer gaire millora de la cultura asnal. Per ara.

Nou comentari