Reconec que he intentat en va sondejar en àmbits governamentals espanyols quin és el sentiment profund davant la creació –finalment– d’un Govern a Catalunya. El silenci és espectacular: tot just m’he topat amb aquestes frases de conveniència que, per exemple, diuen que tant de bo l’equip de Pere Aragonès “sigui capaç de mantenir la taula de diàleg” amb el govern central. Però ningú en els cercles governamentals de Madrid m’ha pogut assegurar categòricament si la taula es mantindrà, es potenciarà o, més previsiblement –en la meva opinió– … decaurà. O, si segueix, per a què serviria.
Així que, com em deia un amic (bastant alt càrrec socialista, per cert), sembla que el govern espanyol es refugia ara “en la futurologia”. En com serà el país el 2050. Parlar de com serà Espanya el 2050 és avui el més semblant a parlar del sexe dels àngels. Les qüestions a mitjà i llarg termini (i fins tot a curt termini) es multipliquen. I una d’aquestes qüestions, la més important políticament al meu parer, és com derivarà el que en aquests cenacles i tertúlies madrilenys en diuen ‘el problema català’. No obstant això, els ciutadans viuen absorts pels interrogants que trobaran una vegada que, mitjançant les vacunes, puguem superar la pandèmia. I Catalunya no sembla trobar-se oficialment entre tals interrogants.
A hores d’ara, l’executiu de Pedro Sánchez ha estat incapaç de produir una reacció més o menys digna de titulars sobre el que pensa sobre com i per a què es forma el Govern català. O, sobretot, com conviure amb ell. No sabem si li agrada o, més aviat, li disgusta molt (o moltíssim). No s’ha sentit cap veu des de La Moncloa, o des de la seu del PSOE al madrileny carrer de Ferraz, reivindicant la memòria d’un tal Salvador Illa, que un dia va ser ‘l’esperança’ per evitar un Govern netament ‘independentista’. Un Govern “en què Junts tindrà tanta influència com Esquerra, almenys”, afegeix el meu amic socialista, que és dels (molts) que pensen que amb ERC “podria haver-hi un cert diàleg, però amb Junts i la CUP, gens”.
És a dir, la ‘resignació’, si se’n pot dir així, davant l’hegemonia política a Catalunya està generalitzada en els esmentats i inquiets cenacles i tertúlies madrilenys. Seria temerari aventurar què pensa Pedro Sánchez, o què pensa el mateix ‘ministre de la cosa’, Iceta, sobre el que seran de les relacions entre aquest Govern que neix i el govern central d’un Sánchez que aspira a mantenir l’actual ‘statu quo’, és a dir, a mantenir-se al poder, al menys –almenys– dos anys més.
La Moncloa hauria preferit una repetició d’eleccions a Catalunya? No ho crec: saben perfectament que l”efecte Illa’, és a dir, l’aparició del ministre de Sanitat en les televisions cada dia, amb la quota de popularitat que això comportava, ja no existeix. El més probable és que els resultats del 14 de febrer més o menys es repetissin, o fins i tot que el PSC baixés una mica, de manera que la situació actual es repetiria. O seria encara pitjor per als interessos del PSOE que governa a Espanya.
De moment, Sánchez sembla que fuig del ‘problema català’, i el mateix podria dir-se de l’opinió pública (i publicada) espanyola: el president ja en té prou amb l’embolic de Ceuta i, a més, preparant plataformes per intentar endevinar com estarem el 2050 . Catalunya, per a Espanya, s’està convertint en una mena de malaltia crònica, que molts espanyols, que no som independentistes en absolut, voldríem que intentés resoldre d’una manera satisfactòria per a totes les parts. Però això ningú veu com podria aconseguir-se, tal com estan les coses. Ja no es fan ni diagnòstics: simplement es mira cap a un altre costat i a esperar a veure com discorren els esdeveniments.
Per descomptat, no és aquest govern central, ni, em sembla, aquest Govern, qui serà capaç de deslligar el nus gordià. Massa provisionalitat, massa aferrar-se al poder efímer, per aconseguir-ho. Avui, vistes les coses a sis-cents quilòmetres de distància, comença una nova etapa per a Catalunya que em sembla que és alguna cosa més que una repetició del període anterior. Constato que a la plaça de Sant Jaume, igual que a La Moncloa, al carrer Gènova, a La Zarzuela, a tot arreu, saben que això pot ser millor o segurament pitjor que abans. Però que no serà més del mateix, encara que ni en un costat ni en un altre hi hagi traçada una estratègia per saber cap on anar. Així que seguim atents a la pantalla, que la trama d’aquesta pel·lícula encara ni ha començat a desenvolupar-se, però promet moltes emocions.
95 
102 
