Si a Blade Runner, el pobre replicant Roy Batty s’hagués trobat Rick Deckard després de viatjar a Catalunya encara l’hauria dita més grossa que la famosíssima “he vist coses que vosaltres, els humans, no us creuríeu mai de la vida”. De fet, en Batty hauria vist coses que ni la mateixa intel·ligència artificial hauria estat capaç d’imaginar, tot i la insistència dels desaprensius avorrits que passen el dia fent mems amb l’actualitat. Al capdavall, a la política catalana no li calen mems perquè corre el seriós perill de convertir-se en un de gegantí. Sembla que la ideologia ha esdevingut ocurrència i la gestió política, una story d’Instagram. Mentrestant, l’autopista del populisme extrem es va eixamplant i, quan es vulgui reaccionar, farem salat.
Aquestes darreres setmanes hem vist coses que fan fregar els ulls. Per exemple, tota una presidència de la Generalitat enviant felicitacions de Nadal als diputats de Junts i la CUP en castellà. Patim que la línia de Rodalies del Maresme hagi d’estar nou dies tallada per una errada tècnica en les vergonyoses -per robatori i nyap- obres de la Sagrera. Hem vist bombers gravant vídeos ridículs sobre detectors de fums al canal X d’Interior. Una xarlotada caríssima -no vulguin saber què cobren i les seves condicions- que és un autèntic insult al ciutadà. Hem assumit, a sobre, que hi ha gent que mor de fred al carrer. O que la tercera ciutat de Catalunya ocupi els mitjans per una cacicada del seu alcalde contra els més febles i els més desemparats.
La llista és profusa i plena de ximpleries. I afegiria que la processó és molt llarga i el ciri comença a ser massa curt. Per si no era prou despropòsit, i complint els desitjos dels fervorosos seguidors de l’encara més difícil, el Govern ens ha fet un regal extraordinari que passarà als annals de la poca-soltada: la creació de la Taula del Senglar. Semblava que després d’aquest anunci -una delicada referència a les vinyetes finals dels àlbums d’Astèrix- oferirien una treva de cara l’inici d’any.
Però la política catalana no es pot permetre la pau. Així que algú ha deixat el cubata a algú altre i s’ha superat una línia que semblava que ningú tindria la pocavergonya de superar després de les enganyifes dels darrers 30 anys. Sí, s’ha presentat un nou finançament per a Catalunya que no se’l creu ningú, malgrat l’agitprop mediàtic dels mariachis habituals, concertats o saludats. S’ha d’admetre que cal ser valent per gosar vendre una garsa dissecada, coixa i bòrnia per perdiu. Una fórmula, la del finançament, que està més cremada que les maraques d’en Machín i que només ha servit per mostrar l’aplicació política de l’amnistia a través d’una foto entre un líder independentista encara inhabilitat i un supervivent monclovita que necessita els seus vots.
Coneixent qui teòricament ha de pagar, Espanya, l’experiència ens permet afirmar que, a tot estirar, enviaran quatre rals per pagar el compte de les coca-coles de la Taula del Senglar. Per tot plegat, és evident que si en Roy Batty hagués viatjat a Catalunya només cridaria: “El cel ens cau al damunt! Per Tutatis!”
