El 10 d’agost de 2024, Catalunya tornava a ser una autonomia com cal. Feliçment units a una institució legitimadora del franquisme i capitanejada pel monarca espanyol de l’”A por ellos”, amb la bandera espanyola a la iconografia de Palau com a màxima expressió d’aquesta normalitat autonòmica i, sobretot, sense “crispació” política. Crispació com a sinònim socialista de dissidència del règim del 78. Ara fa un any, el PSC tornava a la presidència de la Generalitat després d’una dècada de governs independentistes-sobiranistes que van intentar canviar les regles del joc, però que van topar amb un estat repressor i amb els seus propis fantasmes i limitacions.
Aquell 10 d’agost només hi havia dues opcions: convocar eleccions -amb Junts aguantant amb 35 escons i ERC amb una davallada fins als 20-, o que ERC donés la presidència al PSC i intentés aconseguir rèdits polítics per a Catalunya prou notables per a reconstruir el projecte republicà per al pròxim cicle electoral. La primera opció tenia molts riscos, perquè l’independentisme ja havia perdut de llarg la majoria parlamentària, i en tot cas, Junts sortiria amb molt més avantatge en la lluita fratricida dins del moviment. La segona opció, que va ser l’escollida per ERC, podia ser una oportunitat per a Junts per fer oposició ferma, i també per a ERC si arrossegava el PSC a posicions més sobiranistes. Ni una cosa ni l’altra han passat. I els catalans continuem sent “normals”, sense “crispació” social -o sigui sense debat nacional- i amb un Parlament que fa debats totalment encaixables en una cambra autonòmica.
Un any després, el PSC s’estabilitza com el partit central del país, mentre el bloc independentista s’ha esfondrat sota el pes de les seves pròpies contradiccions. A Catalunya i a Madrid. ERC, atrapada en el seu paper de soci necessari, dedica més temps a justificar el pacte d’investidura que a fer política. Junts, sense capacitat de bastir una oposició sòlida, oscil·la entre la bel·ligerància retòrica i el càlcul tàctic. Els comuns, que van apuntar maneres d’arbitratge, han quedat pràcticament desactivats. I la CUP, que en altres temps marcava el relat amb força, ha desaparegut del debat públic. L’única oposició que emergeix amb certa contundència és la d’Aliança Catalana que, paradoxalment, s’alimenta del buit i de la frustració però no de projectes polítics.
Catalunya, que durant una dècada havia desafiat el marc mental del 78 amb el debat sobre sobirania i autodeterminació, torna a parlar en els termes clàssics de qualsevol estat europeu mancat de conflicte nacional: esquerra, dreta i extrema dreta. No està gens malament com a balanç ideològic d’un primer any del govern del PSC flanquejat per ERC i Comuns.
