La porta del debat sobre l’abstenció (o vot en blanc o nul que, segons circumstàncies, són el mateix) està oberta de bat a bat. Els partits dits independentistes veuen que se’ls acaba la guingueta d’anar a Madrid a cobrar una morterada per fer retòrica buida davant un Congrés encara més buit o a entabanar i enganyar els votants amb pactes i tripijocs per fer veure que fan alguna cosa per Catalunya quan no fan res més que per a ells mateixos.
La reacció de l’establishment mediàtic davant la proposta d’abstenció ha estat i és brutal. Tots els mitjans de comunicació subvencionats (gairebé tots) contra l’abstenció. Centúries de trolls pretorians, intel·lectuals orgànics i captaires de les llargueses dels amos dels diners públics insultant els abstencionistes perquè, ai, caram! L’abstenció serà catastròfica per a Catalunya, governada per un Congrés més catalanòfob que de costum, com si ells haguessin fet quelcom per evitar-lo.
L’abstenció no respon a un emprenyament sobtat o, al contrari, a una convicció pètria, immutable, com la que s’atribueix a l’anarquista Emma Goldmann: que si votar serves per a alguna cosa, estaria prohibit. No és veritat; votar serveix i serveix moltes vegades; però no sempre, i l’electorat independentista ha donat prou proves de fer-ho molts cops, amb nivells de participació elevats. No és un electorat acrític, apàtic. Ha tingut molta paciència, fins que s’ha assabentat que potser, en segons quines eleccions, no serveix per a res.
Els electors independentistes van votar al referèndum i se’ls ha abandonat davant la repressió. Van votar majoria absoluta al Parlament, en desembre de 2017, però cap partit dit independentista va fer res per la independència, només negociar indults pels dirigents. Van tornar a votar dues vegades a les eleccions espanyoles en 2019, sense que els diputats “independentistes” fessin res, tret de parlar d’una imbecil·litat de la taula del diàleg i deixar que Gabriel Rufián liquidés tot el blindatge de l’educació, la llengua, el doblatge perquè tot el que l’home toca, l’espatlla. Finalment, van votar un altre cop majoria absoluta al Parlament només per trobar-se encara més desprotegits davant la colonització espanyola i una nova enganyifa que es diu “acord de claredat”.
I ara, després de no haver fet res en sis anys, sense cap autocrítica i cap renovació (al cap i a la fi, és impossible fer res dins el marc constitucional espanyol que ells mateixos han acceptat) tenen la barra de demanar el vot perquè, si no, vindrà la dreta a Espanya, com si Catalunya no sabés de sobre que, tant si val.
Fa uns anys, un neoliberal llibertari, llunyà deixeble d’Emma Goldmann, Murray Rothbard, proposà una justificació tàctica del vot i una moral de l’abstenció, l’anomenada abstenció del mal menor. Si els electors poden triar entre dos governants, un bo i, l’altre dolent, faran bé votant pel bo; però si tots dos són dolents (el nostre cas, la partitocràcia catalana i l’espanyola) el mal menor és l’abstenció com forma de protesta.
I no és fum de palla. El dilema de l’elecció impossible té unes arrels molt pregones, en l’època de la filosofia grega clàssica, quan els escèptics aconsellaven la suspensió del judici si la decisió sobre dues opcions alternatives no estigués clara o no existís, tècnica que Husserl desenvoluparà posteriorment fins a fer-la valer per negar la realitat mateixa de l’elecció, exactament igual que la decisió que s’ofereix ara als electors independentistes és falsa.
Ara bé, què passa si l’abstenció independentista en aquestes eleccions assoleix dimensions notables? Es podria fer valer per a alguna cosa més que una protesta? Per a un nou partit o una llista cívica? Recentment, Werner Peters ha proposat que, si hi ha una abstenció massiva de protesta, i es comptabilitzen les abstencions en la distribució d’escons com si fossin els d’un partit de “no votants”, i després es reparteixen per sorteig entre ciutadans voluntaris que no haguessin votat, la raó de la protesta arribaria al Parlament.
D’esta manera, els candidats de partits que no han fet res per la col·lectivitat quedarien fora i els votants podrien defensar els seus interessos i no els dels partits dels estafadors.
39
2
