Va ser el poeta Esquil, ja fa més de dos mil cinc-cents anys, que va afirmar que la veritat és la primera víctima de la guerra. I en els conflictes internacionals, podríem afegir, la propaganda és una de les principals armes que persegueixen, sobretot, cohesionar els propis rengles per justificar l’agressió contra l’enemic. En aquest sentit, el conflicte ucraïnès no és massa diferent a molts precedents internacionals. La propaganda, en aquest cas, es fonamenta a simplificar les explicacions de problemes complexos, perquè no busca la comprensió sinó l’arrenglerament. Com que la societat catalana forma part de l’OTAN (malgrat que va votar, el 1986, en contra de la seva incorporació) és obvi que els mitjans majoritaris i la comunicació oficial ens ha alineat enfront d’una Rússia presentada en termes de demonització: s’atribueix a aquesta potència de l’est unes característiques intrínseques que recorden sospitosament als arguments que van justificar la intervenció militar occidental a la Guerra de Crimea (1853-1856) o la intervenció diplomàtica en la Guerra Ruso-Turca de 1877-1878. En ambdós casos es va acudir en auxili de l’Imperi Otomà (el malalt d’Europa, en termes del moment), per evitar l’accés a la Mediterrània de l’Imperi Rus (i probablement la recuperació de Constantinoble, antiga capital de l’església ortodoxa oriental), malgrat els abominables crims turcs contra la població cristiana dels Balcans. I, per contra, Europa es va abstenir d’ajudar els polonesos en les seves revoltes independentistes del XIX, o ja en plena guerra freda, d’ajudar els demòcrates hongaresos (1956), txecoslovacs (1968) o polonesos (1981).
De fet, per entendre bona part del que succeeix, cal entendre el clima de sospita persistent d’Europa envers una Rússia de vocació europea, i que tanmateix, i de manera històricament reiterada, es reclou en una ànima introvertida, melangiosa i amb la sensació de no ésser acceptat ni comprès per occident. I, de fet, això es va reproduir durant el segle XX amb aquell punt d’excusa de la guerra freda en què l’OTAN havia de defensar-se teòricament de la dictadura i del comunisme (amb la contradicció d’arrenglerar una Turquia que havia sorgit del genocidi armeni, de l’expulsió dels grecs cristians, i que actualment està desfermant una persecució ètnica i cultural contra els kurds i que, durant el conflicte de Síria, ha auspiciat grups armats fonamentalistes).
Hi ha, evidentment, la qüestió política i personal. És cert, ni Rússia és precisament una democràcia modèlica, ni Putin un líder caracteritzat pel seu tarannà liberal o progressista. Tanmateix, aliats privilegiats d’occident com ara la Turquia d’Erdogan o les monarquies feudals de les teocràcies del Golf estan unes desenes de graons per sota pel que fa al nivell de llibertats individuals i qualitat de les seves institucions enfront Moscou. Ficar-se en un conflicte afirmant defensar determinats valors pot quedar molt bé per a la propaganda de consum intern, encara que és obvi que no resulta excessivament convincent. Les causes i motivacions, presenten, doncs, més arestes. I les qüestions geopolítiques són, sens dubte, raons més poderoses, com els experts en relacions internacionals assenyalen.
En primer lloc, trobem el desplaçament d’occident en general i de l’OTAN en particular a les fronteres del cor de Rússia, factor que històricament ha inquietat la potència oriental. Les traumàtiques experiències de la invasió napoleònica al XIX, i la nazi, al XX són un recordatori constant en l’inconscient col·lectiu rus. La doctrina de xoc imposada pel FMI durant la dècada de 1990, el desmantellament de la indústria soviètica, l’expansió del mercat i l’àrea d’influència de la Mittel Europa en la Rússia liderada (és una manera de dir-ho) per un incompetent Boris Ieltisn, sumint en un col·lapse l’economia i la societat russa (el PIB va caure prop del 50% entre 1989 i 1997, i l’esperança de vida masculina va passar de 65 anys a 57,5 entre 1988 i 1994), van generar decepció i ressentiment contra occident, i una profunda sensació d’humiliació que no s’ha oblidat. La dècada de 1990, una època caracteritzat per violència, oligarques, mafiosos, corrupció i supervivència va representar un episodi traumàtic per a tota una generació de russos. En aquestes circumstàncies, algú com Putin un admirador de l’antiga URSS, un antic membre del KGB que va posar ordre al caos i va generar estabilitat (a canvi de restriccions en la llibertat i un sistema polític autoritari), i un punt de recuperació dels nivells de vida, malgrat les òbvies carències en matèria de llibertats individuals i un autoritarisme poc dissimulat, ha sabut connectar amb bona part d’una societat russa conservadora –amb un punt reaccionària-, nacionalista i que reivindica l’antic paper de potència europea.
Hi ha factors que no se’ns haurien d’escapar. Bona part del problema que ha propiciat la concentració de tropes a banda i banda de la frontera és la qüestió del Donbass, una regió oriental poblada majoritàriament per població russòfona que reclama la seva independència, com ja ho va fer Transnítria (a la frontera amb Moldàvia) i amb l’annexió russa de Crimea (de població en més d’un 90% d’origen rus) que, des de les guerres turques, havia format part de Rússia fins que va ser cedida a Ucraïna el 1954 sense consultar a la població. Per tant, ens trobaríem aquí amb un conflicte clàssic d’autodeterminació on ens juguem el principi polític sobre si la sobirania d’una part d’un Estat pertany als ciutadans que l’habiten o de constitucions polítiques i manteniment de l’statu quo en contra de la voluntat popular. Si Kiev hagués buscat, abans de 2014 un encaix amb els habitants de la regió, en comptes de practicar una política de discriminació lingüística i de perseguir els independentistes, les coses probablement hi haurien anat d’una altra manera. I en el tema ucraïnès, el tema del dret a l’autodeterminació és rellevant. Les tropes russes defensaran molt probablement els intents de l’exèrcit ucraïnès de conquerir els territoris dominats pels independentistes de Donetsk i Lugansk.
Hi ha la qüestió, d’altra banda, dels pactes posteriors a la Segona Guerra Mundial. L’obsessió d’Ucraïna per entrar a l’OTAN no té massa sentit si entenem que, per posar un exemple, Finlàndia, un país occidental que va quedar molt malparat després de la guerra –a banda de perdre bona part del territori a Carèlia i la sortida al mar de Barents després de la Guerra d’Hivern (1939-1940) i de la 1941-1944–, va haver de ser l’únic contendent de la Segona Guerra Mundial que va haver de pagar reparacions de guerra als seus veïns soviètics, i a assegurar la seva neutralitat. Prop de vuitanta anys després, el país bàltic continua independent, sobirà, adscrit a la Unió Europea, a la Unió Monetària, i tanmateix, continua estrictament amb una completa neutralitat sense que Rússia aparegui com a una amenaça.
Hi ha, d’altra banda, el tauler d’escacs internacional, on Occident ha mogut fils per desestabilitzar aliats de Rússia, com hem tingut temps de comprovar al Kazakhstan o en l’agressió de l’Azerbaian contra Armènia de l’any passat, on hi participa de manera poc subtil una Turquia amb la seva pròpia agenda geoestratègica, que va ocupar il·legalment part de Xipre, manipular les revolucions àrabs, i que cada vegada intervé, desestabilitzant diversos països com Tunísia o Síria, col·laborant amb grups jihadistes, pretenent reconstruir la seva antiga esfera d’influència en un moviment que es coneix com a neootomanisme. En aquest sentit, Turquia membre de l’OTAN representa avui una amenaça geopolítica més creïble i perillosa del que pot representar una Rússia, que al cap i a la fi, està mostrant una estratègia defensiva.
