Cal malfiar-se dels que s’omplen la boca parlant de llibertat quan en realitat volen dir negoci. Els dos conceptes són molt respectables, però són diferents. És normal que la publicitat faci servir la noció més èpica (llibertat) per suplantar la més desprestigiada (el lucre). Però la nostra obligació, i sobretot la de les autoritats, és no permetre l’abús de l’engany. De cap manera estic dient que calgui combatre l’emprenedoria, ans al contrari. Mentre visquem en una economia de mercat, hem de garantir que el mercat funcioni amb fluïdesa, amb justícia i amb igualtat d’oportunitats.
Tot ve a tomb per les filtracions massives, de milers de documents, que apunten a una feina intensiva de pressió, i podria ser suborn, de la companyia Uber. Als mercats menys proteccionistes, la companyia de cotxes de lloguer segurament no ha hagut de fer tanta pressió. S’han llençat a la jungla i han mossegat tant de negoci com han pogut. És clar que, en sistemes del tot oberts i poc regulats, com és el cas dels models americans, han hagut de competir amb companyies de taxis i tota mena de vehicles que des de feia temps ja estaven molt habituals a queixalar els rivals. És a Europa on Uber s’ha trobat l’escull, i és on han buscat el tracte de favor.
Les recents revelacions, que podrien esquitxar el president Macron en persona, són greus. D’una banda, perquè sembla que les males pràctiques no s’han limitat a França. D’altra banda, perquè arriben en una hora molt delicada per al màxim mandatari francès, amb una majoria retallada a l’Assemblea i una crisi important de popularitat. Els sempre purs de la França Insubmisa, el mateix Mélenchon al capdavant, s’han llançat a la jugular de Macron. I han esgrimit allò que a França és un credo de fe; la protecció dels serveis públics (el taxi n’és un), acompanyant-ho amb una musculatura sindical imponent. No té bona peça al teler, l’actual ocupant de l’Elisi.
Ara bé, tornant als raonaments inicials; ens trobem davant d’una de les típiques confrontacions del sistema de mercat. Una empresa troba un nínxol de negoci en el transport urbà, i dispara a raig contra el model del taxi tradicional –de vegades amb serveis antiquats i rovellats. Els taxistes esgrimeixen, i no els falta raó, que els estan cosint a impostos, que les llicències les han pagat a preu d’or, i que tenen unes despeses que els nouvinguts han esquivat amb tota la barra del món. Però el lament no sempre garanteix les simpaties dels passatgers, que de sobte descobreixen un nou servei més econòmic, puntual, net i amable.
Salvant les distàncies, el debat és semblant al que es produeix entre els hotels convencionals i els apartaments turístics. Les xarxes socials i els cercadors acaben afavorint una revolució del consum que uns anys enrere, llevat d’alguns visionaris, ningú no havia previst. Els usuaris, naturalment, van a buscar les opcions més àgils i barates. Els de sempre es queixen d’un intrusisme abusiu, d’una explotació laboral salvatge i de la manca de garanties del nou servei. Els nouvinguts invoquen la llibertat i l’enderroc de vells privilegis. I giren el relat al seu favor, com si estiguessin defensant la bandera heroica de la revolució liberal contra l’aristocràcia absolutista.
La realitat és més complicada. Primer, perquè la consigna dels joves llops d’Uber (o d’Airbnb) és romàntica i idealista fins al punt de la vergonya. Quan ens diuen que no podem posar barreres al camp, obliden que no som al camp, sinó a la ciutat. Que existeix la propietat i l’empresa privada, que hi ha lleis i regulacions, i que una ciutat, al cap i a la fi, és exactament això; el resultat de posar tanques al camp. En un teixit urbà, les tanques s’erigeixen de forma inapel·lable, fins el punt que saltar-les és delicte. Els espais comuns són escassos i superpoblats, de forma que se n’ha de regular molt bé l’ús… precisament perquè són espais de tothom.
La regulació d’un mercat, des dels temps d’Adam Smith, és la necessària norma per evitar la guerra civil en aquell mercat, i l’esclafament dels petits per part del grossos. Una regulació intel·ligent, sensible a innovacions i adaptacions, no és contrària a la llibertat, sinó més aviat la pòlissa que ens permet continuar gaudint de la llibertat. Similarment, les lleis d’una democràcia serveixen un sistema de llibertats i drets, no hi són per anul·lar-lo –i quan ho fan passen a ser imposicions autoritàries. Si el sector del taxi és massa rígid, i les normes impedeixen un bon servei, vol dir que la capacitat regulatòria s’ha usat malament. Però si els rivals intenten ensabonar el poder polític per saltar-se les normes, llavors és la suposada llibertat de mercat la que s’ha usat malament.
A sobre, les noves tecno-empreses de serveis basen el seu negoci en un menyspreu total de les condicions de treball. Nivells salarials, seguretat social, horaris, vacances…. Conquestes que han costat anys de lluita, salten pels aires en nom de la llibertat de l’empresa i de l’usuari. I tornem a l’esclavatge, aquest cop amb els falsos autònoms que assumeixen tot el risc mentre l’empresa que els coordina (i que poques vegades els contracta) es limita a crear una app potent i que entri pels ulls. En nom dels clients i del bon servei, hem tornat a un règim d’explotació que no augura res de bo.
Això és el que ha passat a França i a molts altres indrets, sobretot de l’Europa continental. A aquesta banda de l’Atlàntic, ens vantem de casar la llibertat amb el benestar i la seguretat. I ens malfiem dels venedors de xarops miraculosos. De sobte descobrim a més a més, que aquestes aliances del lliure mercat, capdavanteres en serveis eficients i moderns, actuen com a lobbies potents. I que intenten comprar les voluntats de l’administració a força de bitllets. I ens emprenyem, és clar. Atès que de totes les llibertats que es poden fabricar, la que menys convenç és la llibertat de fer mal als veïns. Sigui amb apartaments sorollosos, amb repartidors sobre-explotats o amb cotxes que se salten les regulacions en ciutats saturades.
2
1
