“Aturem l’arbitrarietat. 3Cat, oficina de recol·locació” és un lema del Comitè d’Empresa de TV3 que expressa la indignació de la major part dels treballadors de la casa davant el ‘cortijo’ particular en què la direcció i el Govern de Catalunya (PSC al sol, i ERC a l’ombra) l’han convertida. I dic ‘cortijo’ perquè la maniobra forma part d’una operació espanyolitzadora en la línia que temps enrere demanava José Borrell, en considerar que calia “desinfectar Catalunya”. I és que per als nacionalistes espanyols, l’independentisme és una infecció. D’acord amb aquesta política, de la TV3 de l’etapa vinculada al Primer d’Octubre no en resta absolutament res. A Madrid es va contemplar la possibilitat de tancar-la, com s’havia fet amb la Radiotelevisió Valenciana l’any 2013. Però van tenir por d’una revolta de proporcions gegantines i van decidir que realment no calia tancar-la; n’hi havia prou de canviar-ne la direcció, posar-hi nyeu-nyeus en els llocs estratègics i, quan fos possible, fer-hi un canvi de nom per tal d’esborrar el vincle emocional que els catalans poguessin tenir amb l’emissora. Cal dir, tanmateix, que res d’això no hauria estat possible sense l’ajuda d’Esquerra Republicana, amb nyeu-nyeus ben distribuïts i col·locats. ¿Se’n recorda, el lector, de la lúcida frase de Simone de Beauvoir, que diu que “l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits”? Doncs això. Amb un règim del 155 encobert, TV3 s’ha convertit en una estructura d’espanyolització finançada pels mateixos catalans.
Ja fa temps que impera a la casa un règim dictatorial que ha estat denunciat diverses vegades pel Comitè d’Empresa. En la consulta interna del 27 de novembre passat, el 94% dels votants van afirmar que era un error la creació d’una marca paraigua que esborra els noms històrics de la casa. Però la direcció, amb Rosa Romà, Sigfrid Gras i Jordi Borda al capdavant, no els ha fet cas, perquè la veritable raó del canvi no és professional, és política. L’excusa de ‘mesures comercials’ respon en realitat a una operació per esborrar per sempre els noms de Televisió de Catalunya i Catalunya Informació. Al règim li fa tant de mal als ulls, el nom de Catalunya dissociat del d’Espanya, que calia substituir-lo per uns logos sense ànima, que no volen dir absolutament res, com 3Cat, 3Catinfo o Som3Cat. Algú s’imagina la British Broadcasting Corporation (BBC), la Radiotelevisione Italiana (RAI) o Televisión Española (TVE) esborrant els seus noms per adoptar l’estúpida col·lecció de logos que ha imposat Rosa Romà, una persona aliena a la professió periodística? I qui va col·locar Rosa Romà? Esquerra Republicana. I què fa? El que se li han encarregat que faci. I què cobra? 121.952 euros.
Un altre capítol de la dictadura és l’expedient que la direcció va obrir al periodista Xavier Valls, un veterà professional d’una qualitat extraordinària, per haver gosat qüestionar la direcció de TV3 amb relació als canvis de programació favorables a una producció externa. L’han acusat de vulnerar el Llibre d’estil (un altre dia en parlarem, d’aquest Llibre d’estil) tot adduint que els professionals de TV3 disposen de canals interns per expressar les seves discrepàncies amb la direcció, cosa que s’ha demostrat que és mentida, perquè, deixant de banda que Xavier Valls ja va utilitzar aquests ‘canals interns’ sense que servís de res, el Consell Professional d’Informatius i Esports de TV3 ja havia expressat el seu “malestar i perplexitat” en aquests termes: “Considerem que la direcció de la tele no ha respectat el criteri dels diferents caps d’esports ni tampoc la feina dels seus professionals. […] Suposa un fet tan impropi com inversemblant en una televisió pública”. En la mateixa línia, el Comitè d’Empresa de la casa ha denunciat el menyspreu de la direcció vers els ‘canals interns’ ignorant les queixes que se li han presentat.
Atès aquest menyspreu, el Comitè d’Empresa ha anat més lluny i ara fa un parell de setmanes va denunciar els processos de lliure designació que s’estan portant a terme, amb “mala praxi”, “arbitrarietat” i “opacitat”. Exactament deia això: “Un cop més, la Direcció imposa nomenaments a dit, sense cap procés transparent ni justificació real, i col·loca perfils triats per conveniència personal i no per mèrit o capacitat. Aquesta manera de fer trenca la confiança de la plantilla, menysté el valor professional dels equips i perverteix l’esperit de servei públic que hauria de guiar aquesta empresa. […] A tot això s’hi suma una nova forma d’opacitat: la contractació repetida de les mateixes empreses externes de selecció, que actuen com a pantalles per legitimar decisions que ja estan preses. A través d’aquest mecanisme, la Direcció eludeix els mecanismes interns de control, evita la transparència i converteix el procés en una mera ficció administrativa. […] Aquesta política de contractacions i nomenaments evidencia que la Direcció està convertint l’empresa en una autèntica agència de col·locació dels seus afins, premiant lleialtats personals i castigant la professionalitat i la crítica. És una deriva inacceptable que posa en risc la credibilitat de la institució i la motivació de la plantilla”.
Doncs bé, aquesta és la situació. I aquests són els extrems a què arriba el tàndem PSC-ERC, utilitzant la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per tal de col·locar o recol·locar els seus còmplices i garantir-se les mans lliures en l’operació d’espanyolització i dilapidació de les marques històricament arrelades a Catalunya. L’autoanomenat “Govern de tothom” és en realitat el “Govern dels afins”. I tots pagats amb els nostres diners! Utilitzar els diners de la ciutadania per premiar submissions, descatalanitzar els mitjans de comunicació públics i utilitzar aquests com a eina per promoure un sentiment de pertinença a Espanya, un Estat que roba a Catalunya 25.000 milions d’euros cada any, 70 milions cada dia, 3 milions cada hora, és corrupció. Se n’ha de ser molt, de corrupte, per fer això. I de traïdor, també.
