Ha mort Desmond Tutu i ha marxat un dels patriarques històrics de la nova Sud-àfrica, només per darrere de Nelson Mandela –amb qui sempre va mantenir una excel·lent relació-. L’home que havia estat arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap va ser, a més d’una persona de forta espiritualitat, un líder molt a peu de carrer, que amb un caràcter emotiu i proper va fer-se estimar per la majoria dels seus compatriotes. Si la transició sud-africana va transcórrer de forma prou civilitzada va ser, en bona part, gràcies als oficis d’aquest pacifista militant.

Amb la seva figura podem entendre algunes de les claus del lideratge polític en el sentit més ampli. D’una banda, Tutu sempre va tenir clar que no havia d’entrar a l’arena de la política de partits. Ell mantenia les seves conviccions i predileccions, per descomptat, però sempre va parlar i va actuar com un líder social, deixant en mans d’altres la inevitable competició a les urnes. Era un demòcrata convençut, és clar, i mai no va menysprear el valor dels vots; entre altres coses perquè els seus compatriotes negres havien estat robats durant molts anys d’aquest dret essencial. Quan va poder votar per primer cop a les eleccions multi-racials del 1994, es va posar a ballar i va proclamar, amb aquell temperament característic; “avui camino pels núvols”.

Aquest doble principi podria semblar contradictori però ell ho considerava essencial; per tal que el vot sigui lliure, cal que algunes persones es mantinguin neutrals, i per damunt del soroll electoral. Que puguin enfortir les eleccions tot evitant l’electoralisme. Sens dubte és una clau important a l’hora de defensar qualsevol procediment democràtic, i Tutu ho va portar a l’apogeu quan va acceptar dirigir la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. Aquesta tasca va ser conduïda de forma exemplar, i essent complicadíssima, va rebre poques crítiques. Es tractava de fer memòria amb el llegat lamentable de l’Apartheid, sent capaços alhora de perdonar –sense oblidar.

Per entendre la importància i l’ascendència de Desmond Tutu, només cal que recordem els problemes que hem viscut a casa nostra, tant pel que fa als lideratges en el sistema de partits com pel que fa al fals tancament del franquisme, amb una llei d’amnistia que encara avui és criticada de totes bandes. A Sud-àfrica, no es pot dir que aquestes qüestions fossin més senzilles. Quan tot just començava el desmuntatge del supremacisme blanc, la majoria d’observadors pronosticaven una guerra civil salvatge. El llegat polític, a l’Àfrica del Sud, era molt més crispat i les sortides molt més complicades que no pas en les nostres latituds. Però la destresa i l’empatia de Tutu van fer molt per aplanar el camí.  

La seva aposta constant per la no-violència va ser una altra de les herències importants que ens va deixar. Tant l’estat racista com els moviments anti-apartheid havien optat, en alguna ocasió, per l’ús de la força. Sud-àfrica sempre havia tingut, i continua tenint, nivells molt alts de violència social. I potser val la pena recordar un detall que sovint s’oblida; el mateix Nelson Mandela havia estat, de jove, el màxim dirigent de la branca armada del seu partit. Desmond Tutu no va tenir mai aquesta temptació. De fet en situacions duríssimes havia intervingut per evitar assassinats o linxaments. En més d’una ocasió, interposant-se ell físicament entre els agressors i la víctima… fos quin fos el color polític d’uns i altres. Sempre va entendre a la perfecció que en un lloc tan explosiu com Sud-àfrica, calia desplegar un pacifisme extrem.

Vam tenir la sort de comptar amb ell un parell de vegades a Catalunya; aquí se’l va reconèixer amb un doctorat honoris causa a la UPF i amb el premi Internacional del govern català. Ell va acceptar els reconeixements encantat. Pel tracte personal que vaig tenir la sort de poder mantenir amb ell, puc assegurar que tenia molt clara la situació a Catalunya. Ell admirava sincerament la força pacífica i democràtica dels catalans, i per això va ser un dels destacats líders mundials que va signar a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. És de justícia reconèixer el valor i el coratge d’un pronunciament com aquest, més fruit del sentit de justícia que de la diplomàcia.

En una ocasió, li vaig demanar a Tutu si creia en coses com l’infern. El religiós em va respondre amb un comentari sorprenent i valuós. Em va dir “Sí, i tant, l’infern existeix, i el tenim aquí a la terra. Encara hi ha massa infern aquí baix. Concentrem-nos en eradicar els inferns que tenim més a prop.”

Doncs això. Tenim feina i ho sabem. Gràcies eternes, amic Desmond.

Comentaris

    Luisnomeacuerdo Desembre 27, 2021 | 21:45
    Este tal desmon según el instituto de trolea historia de Cataluña nació en amer, vecino del pastelero loco. Ale y vete a cagar vendedor frustrado de neveras y encubridor de delincuentes.
      Pere LLimonera i Citronell Desembre 28, 2021 | 13:49
      Muy bien dicho.
    Narcís Desembre 28, 2021 | 10:38
    Com digué cosí traspassat d' un cantant : " l' important a la vida són les bones persones " ! Així doncs, si a més de suportar conciutadans autòctons o nostres dolents ( quin remei, si són nostres ) .. hem de suportar els forans dolents/ malvats o no catalans .. estem ben guarnits ! PD : verament, difícil fora mida trobar dins d' aquest estat persona, damunt, eclesiàstica, com aquesta, excepció feta de força catalans .. malauradament, així és !
    Traca Desembre 28, 2021 | 10:48
    Relacionar desmond tutu con un movimiento xenofobo; elitista y clasista como el lazi es el movimiento propagandístico más entrañable que he visto.
    Pere LLimonera i Citronell Desembre 28, 2021 | 13:50
    Tutu tata un mierda catalufo menos.
    Carles Desembre 28, 2021 | 15:01
    El canvi a Sudàfrica no el va aconseguir Desmond Tutu sol, igual que a la Índia no el va aconseguir Gandhi sol. És veritat que ven ser peces fonamentals però elles soles insuficients.

Nou comentari