La notícia sobre els trens encarregats que no caben en els túnels semblen una excel·lent metàfora sobre la gestió política vigent. La deixadesa de funcions, lligada a una actitud arrogant dels gestors, ha propiciat un ridícul desastre que implica diners públics enviats a les escombraries. Almenys, en aquest error, tal com acostuma a passar, no s’ha atribuït la responsabilitat als maquinistes.
Aquesta història sembla matèria de metàfora sobre el que succeeix al món educatiu. La dèria per una suposada innovació, els canvis constants de metodologies, currículums i marcs legals acaba xocant amb crua realitat d’un túnel estret que condiciona el trajecte de la comunitat educativa. Arrosseguem una llarga història de subfinançament, infraestructures deficients, un tsunami de diversitat, de pauperització social, i el més preocupant, un llistat inacabable de decisions polítiques desencertades sense esmena. En el meu coneixement d’alguns polítics, d’aquests que, més que prendre, formulen propostes, em sobta sempre la seva ingenuïtat. Penso que la majoria són gent honesta i benintencionada, tanmateix, la responsabilitat de gestió sovint els fa tancar-se en una bombolla impermeable a la realitat. I, és clar, bona part de les iniciatives fracassen perquè no són capaços d’admetre que ens hem dotat d’unes vies amb túnels estrets i baixos i amb trens dissenyats per estavellar-se una vegada i l’altra contra les roques. El problema és que, en comptes de mesurar les dimensions de les boques d’entrada i sortida, tendeixen a culpabilitzar els maquinistes.
En les darreres setmanes, s’ha presentat el programa Sensei de mentoria de nous docents. Popularment, es coneix com el MIR de l’educació. Se suposa que és una iniciativa que té com a objectiu implementar una mena d’hibridesa d’iniciació professional amb formació, seguint el model que fan servir els metges. Sense valorar la idoneïtat o pertinència de la iniciativa, caldria explicitar la lletra petita. Es tracta d’un programa finançat pels fons europeus Next Generation en un 95 %, limitat a dos anys, a 60 centres i 500 aspirants i que no té garantida la continuïtat posterior.
Podríem discutir sobre un projecte, que sens dubte pot tenir els seus avantatges i inconvenients. Tanmateix, resulta obvi que això no es tracta de cap proposta ferma, sinó d’oportunisme polític i propaganda governamental. L’actual conselleria, malgrat les seves proclames, no ha recuperat encara la despesa per alumne, en euros constants, que la que hi havia fa dècada i mitja. La progressiva ruïna dels edificis escolars i la caiguda dels nivells educatius té a veure, com qualsevol observador imparcial podria adonar-se, amb una caiguda en la inversió pública educativa, que va passar del 3,55% del PIB el 2009 al 2,74% actual. Algú podria treure el comodí del dèficit fiscal i l’”Espanya ens roba”, tanmateix, com explicaria que el que actualment destina Espanya sigui d’un 4,21% del PIB? O com explicaríem que, en termes del percentatge dels pressupostos gestionats per la Generalitat s’hagi passat del 20,2% el 2009 al 17,6% el 2020? (i sembla, a l’espera d’una anàlisi pormenoritzada, que els tan lloats pressupostos de 2023 reduiran encara més la xifra). També hauríem d’estar parlant dels “invents del TBO”, encetats amb la famosa Escola Nova 21, artefacte bofillista del 2016, i que ja el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu va demostrar, amb xifres, que va resultar un lamentable error. O dels incomprensibles currículums, que requereixen especialistes en criptologia per interpretar-los. O de l’abandó dels tan menystinguts (i enyorats) llibres de text, substituïts per unes pantalles que són una veritable devoradora d’atenció dels alumnes i d’estajanovisme digital dels docents. O de la selecció a dit dels mestres, on, oh!, sorpresa!, es tria més per afinitat personal i capacitat de submissió que per competència i independència professional.
En qualsevol cas, amb anuncis com el del MIR, es produeix allò que podríem resumir com “la culpa la té el maquinista”. Si les coses no van bé, no és per un cúmul de despropòsits en polítiques educatives erràtiques, sinó que “els docents no estan prou ben formats.” I això desmenteix els mateixos informes de l’OCDE quan assenyala que el nivell de formació inicial i permanent dels docents espanyols està a la banda alta de la classificació mundial, i molt per sobre de la mitjana europea. Si se suggereix que els mals de l’educació se solucionen amb més formació dels docents, s’està empenyent a l’opinió pública a creure que té uns professionals dolents, cosa que, és òbviament, una afirmació falsa, tot i que a còpia d’anar qüestionant el seu estatus, pot acabar essent una realitat en pocs anys. Perquè és evident que aquests missatges dissuadiran a bons estudiants a optar per l’ensenyament. I, de fet, el deteriorament de les condicions laborals, o les progressives humiliacions en qüestions com l’ampliació del calendari escolar, a banda de la sobrecàrrega laboral i el qüestionament constant, ja està empenyent a molts a abandonar la docència per dedicar-se a activitats menys estressants (i marxen precisament els qui tenen millor qualificació per abordar un gir en la seva trajectòria professional). De fet, això ja va passar a l’Anglaterra de Tony Blair, i ara els britànics tenen un problema extremadament greu a l’hora de trobar bons mestres. O fins i tot, també costa trobar de “regulars”.
Poca gent és conscient dels diversos filtres que cal superar per esdevenir mestre o professor. A la selectivitat i la carrera, han de superar, en el cas de secundària, un màster, en el cas de tots, un curs d’adaptació del professorat interí supervisat per la inspecció, unes oposicions i una fase de pràctiques, és a dir, com a mínim sis obstacles. I de tots aquests processos, probablement millorables, n’és responsable la pròpia administració. Posar-ne un altre extra no millorarà les coses, tenint en compte que seria més fàcil intervenir sobre els anteriors. De fet, els problemes que es detecten sobre les carències en la formació inicial provindrien del mal disseny i supervisió a les facultats universitàries, sobre les quals és obvi que caldria intervenir. De fet, pel que fa als estudis de mestre s’ha instal·lat certa pedagogia new age desproveïda del més mínim rigor científic, es tendeix a la banalització del coneixement i es comencen a impartir tècniques psicològiques i emocionals més pròpies del hare krishna que del que es podria esperar del món acadèmic. D’altra banda, i com assenyalen diversos professors, la pressió per aprovar els alumnes –bàsicament per a complir amb indicadors de rànquings poc rigorosos– implica la renúncia a tot filtre de qualitat. Pel que fa al màster de secundària, que des de fa més d’una dècada cal superar per exercir com a docent, hi ha poca oferta, són els més cars de l’estat espanyol, i, no menys greu, tots els indicis apunten al fet que tenen una qualitat pèssima, molt farcits de palla i d’unes noves tendències pedagògiques sense contrast científic i excés de magufisme, acompanyats d’inacabables pràctiques, tutoritzades per docents estressats que no tenen temps ni per a ells. Finalment, si sumem quatre anys de grau, un (o dos) de màster, i un (o dos) cursos de MIR) ens podem trobar amb què no es podria ser docent fins als vint-i-sis o vint-i-set anys. I això és prohibitiu per a la majoria de famílies catalanes (i més tenint en compte que Catalunya és la comunitat on els estudis universitaris són més onerosos, i juga a la Champions europea de les taxes cares). El magisteri havia estat tradicionalment una carrera on hi havia una àmplia presència de classe treballadora (com un servidor) a qui tres anys d’universitat li permetien incorporar-se ràpidament al món del treball. I la formació actual, afegint més anys no és superior als plans d’estudis de fa tres dècades. De fet, es constata que amb aquesta degradació induïda de la societat, és constatable a escoles i instituts una creixent rasa cultural entre els més joves (i més precaris) i una generació més gran, que en termes generals, pot acumular un important background cultural.
Podríem pensar… un MIR docent millorarà l’educació, perquè, fent cas a certa frase manllevada d’algun estudi de l’OCDE (el club mundial dels empresaris neoliberals) el nivell educatiu depèn del nivell dels seus mestres. Tanmateix, ningú no pot qüestionar que el nivell dels metges catalans és de gran excel·lència (potser deu ser per això que medicina va quedar al marge de la reforma universitària de Bolonya, com arquitectura i algunes enginyeries essencials). Tanmateix, malgrat disposar d’uns boníssims professionals amb més de vuit anys d’universitat i pràctiques extenses, el nostre sistema sanitari cau a trossos, com la premissa de la formació com a element clau. I cau a trossos per una qüestió purament estadística: les retallades, acumulades al llarg dels anys, la insuficiència de recursos crònica, la gestió privatitzada col·lapsa el sistema. I ja podem tenir els millors maquinistes, que si es fan entrar trens grossos per túnels estrets ningú no ens estalviarà la tragèdia.
En realitat, quan parlem de la formació dels mestres, atiant la inconcreció del mot “qualitat”, no ens referim al domini científic de la matèria, ni de tècniques didàctiques, ni de familiaritat amb determinades metodologies pedagògiques, ni tan sols de les necessàries habilitats socials per bregar amb estudiants i les seves famílies. La mena de formació continuada que s’està imposant des del Departament d’Educació ens ofereix pistes. No hi ha cap oferta d’allò que en diríem “actualització científica”. Un llicenciat en ciències de fa trenta anys no li ofereixen cursets on els parli de les conseqüències dels nous descobriments sobre l’ADN, ni de les descobertes al voltant dels forats negres supermassius o exoplanetes. A un llicenciat en filologia catalana no li explicaran les actuals tendències en la literatura catalana o universal. Avui la majoria de formacions tenen a veure amb determinats projectes experimentals de pedagogies no contrastades, una educació emocional discutida per la majoria de col·legis professionals de psicòlegs o psiquiatres, rebran adoctrinament sobre l’enaltiment de l’emprenedoria, o, i molt especialment, un ensinistrament en educació digital just en un moment en què arreu del món es comença a qüestionar els efectes dels abusos de les pantalles als centres escolars com a destructors de les habilitats cognitives bàsiques dels alumnes. Ara bé, el que no expliquen és que la majoria de cursets de competències digitals que estan “obligant” als centres a impartir té a veure amb les obligacions contretes per les autoritats educatives per rebre fons europeus “next generation”. Perquè és obvi que, ara per ara, el Departament d’Educació sembla més aviat haver esdevingut una gestoria a la recerca de diners aliens, perquè els propis més aviat van a empreses privades en la seva obsessió per privatitzar serveis educatius (especialment en l’escola inclusiva).
Per què, finalment, de què va tot plegat? No és que el professorat no estigui ben format. És que el que es pretén és adoctrinar-lo, modelar-lo d’acord amb unes determinades idees. Perquè hi ha una obsessió amb fer-lo creure i combregar amb les idees més estúpides i les tècniques més absurdes. Perquè es vol destruir la seva independència professional i personal. Perquè, i això ho fan des que van decidir implantar la selecció arbitrària a dit per part de les direccions, el que pretenen és convertir-los en éssers conformistes disposats a obeir, no pas a ensenyar, sinó a transmetre allò que es vol des de la política. Perquè aquesta és sempre l’obsessió del poder, que veia massa llibertat de pensament a les aules. Perquè, efectivament, en aquesta destrucció del sistema educatiu tal com havia estat concebut, hi ha tot un projecte de transformació, com deia Margaret Thatcher, dels cors i les ànimes. Les dels professionals, i les dels nostres fills i alumnes.
10
