Si hi ha alguna comparació interessant amb el cas de Joan Carles de Borbó són els altres caps d’estat, a l’Europa occidental i contemporània, que han estat acusats de delictes i comportaments vinculats a la corrupció. En cap dels tres casos hi va haver actuacions de tanta gravetat com les de l’emèrit espanyol, però, així i tot, els tribunals van actuar de manera similar a com ho haurien fet amb un ciutadà sense atribucions simbòliques.
En aquest sentit, i en el que portem de segle, l’any 2011 l’expresident francès Jacques Chirac va ser jutjat i sentenciat a dos anys de presó per “desviament de fons públics, abús de confiança i interessos il·legals“. La sentència -que, moralment, va utilitzar un llenguatge molt dur- va afirmar, de forma directa, que: “Jacques Chirac ha faltat a l’obligació d’integritat que recau en els responsables polítics, en detriment de l’interès públic dels parisencs“. L’emèrit de la República Francesa va haver de passar a la història amb una sanció final a causa d’haver contractat, quan era alcalde de París, a 21 treballadors que, segons es va acabar demostrant, havien dedicat més temps al partit que a l’Ajuntament. Així i tot, en el moment de la sentència Jacques Chirac era ja octogenari i estava afectat per una demència, així que no va haver d’ingressar a la presó.
L’any 2014, l’expresident de la República Federal Alemanya, Christian Wulff, va ser absolt d’un suposat suborn, consistent en una invitació en un hotel durant Oktoberfest de Múnic de l’any 2008, quan era president. L’objectiu, segons l’acusació, era buscar la influència del cap de l’estat alemany sobre la companyia Siemens per finançar un projecte cinematogràfic. La factura total era de 719 euros. En va ser absolt, però li va costar la carrera política.
El cas més recent és el de Nicholas Sarkozy. L’expresident francès ha estat condemnat dues vegades per corrupció i tràfic d’influències, en el primer judici, i per haver finançat part de la seva campanya electoral amb diners procedents del règim libi de Moammar al-Gaddafi, en el segon. Les imatges de l’ingrés a presó, acompanyat de la seva esposa, l’exmodel i cantant Carla Bruni, van fer la volta al món.
Tres caps d’estat jutjats a Europa. Tots ells per delictes molt més lleus que els que s’atribueixen a Joan Carles de Borbó, un home que exhibeix el seu tren de vida de luxe amb una altivesa total i que es permet publicar unes memòries que equivalen a una autoabsolució desvergonyida. La comparació és pertinent, interessant i demolidora. No cal buscar-ne d’altres.
