D’un temps ençà, TV3 i Catalunya Ràdio posen èmfasi especial en les agressions i en els crims masclistes que tristament es produeixen dia rere dia. Està molt bé que ho facin, tant pel fet que són conseqüents amb el seu deure com a emissores públiques, com per la urgent necessitat de crear consciència social sobre la qüestió. Tant de bo que aquesta reprovació pública ajudi a fer que els agressors s’ho pensin dos cops abans d’actuar. Em temo, però, que l’autocontrol d’aquestes pulsions serà força difícil tenint en compte la profunditat mil·lenària de la cultura masclista. El fet que molts dels assassins es llevin la vida just després del crim ja ens diu que l’amenaça de presó no els atura pas. Amb tot, la condemna als mitjans públics s’ha de mantenir, i voldria creure que, gràcies a això, i gràcies també a l’actitud d’alguns mitjans privats, hi ha avui a Catalunya un estat d’opinió més sensible en aquest tema.
Però una cosa és la informació, clara i crua –un home mata una dona–, i una altra la manera com es transmet aquesta informació. No em refereixo a la narració dels detalls, sinó a l’enfocament que se li dóna i el marc en què se la situa. I aquí trobem que TV3 i Catalunya Ràdio, emissores nacionals de Catalunya, subvertint els seus propis principis fundacionals i el sentit de la seva existència, que són idèntics als de totes les emissores nacionals del món, elaboren i transmeten totes les informacions de violència masclista des d’un marc mental netament hispanocèntric. Això significa que no hi ha víctimes catalanes de violència masclista per a TV3 i Catalunya Ràdio, només hi ha víctimes espanyoles. Les catalanes, cas de produir-se, no constitueixen un tot per si mateix. El país de TV3 i Catalunya Ràdio és Espanya i les víctimes catalanes, per tant, mancades d’entitat pròpia, ens són presentades com una extremitat d’un tot espanyol. Que ni la víctima ni el lloc geogràfic del crim –tot sovint radicat a Andalusia, Extremadura, Canàries, Castella-la Manxa…– guardin cap connexió amb Catalunya, tant hi fa, perquè allò que de debò compta és el nombre de víctimes ‘espanyoles’ al llarg de l’any.
D’acord amb aquest marc, els telenotícies de TV3 i els serveis informatius de Catalunya Ràdio ens informen: “Un nou crim masclista”, la qual cosa, lògicament, ens fa pensar que parlen de Catalunya o de la resta dels Països Catalans. I, tot seguit, ens donen la xifra total de víctimes que portem enguany. La reacció de tot receptor catalanocèntric, atès que la notícia la dóna una emissora nacional catalana, és pensar que aquell total es refereix a les víctimes catalanes. És el mateix que pensen un francès, en clau francesa, o un italià, en clau italiana, quan la xifra de víctimes els la transmet una emissora pública del seu país. Doncs aquí no és així. Deu ser perquè les nostres emissores públiques, quan es diuen ‘nacionals’, no es refereixen a la nació catalana, sinó a l’espanyola. En aquest cas, sí que serien coherents.
No hi faltarà qui, en llegir aquest text, consideri que seria ‘nacionalista’ que TV3 i Catalunya Ràdio se centressin en les víctimes de violència masclista catalanes, i tampoc no hi faltarà qui opini que tal cosa seria discriminatòria per a les víctimes espanyoles. És la visió pròpia de catalans amb un marc mental hispanocèntric que els impedeix veure’s a si mateixos com a ciutadans d’una nació d’Europa que es diu Catalunya. I ens equivocaríem si penséssim que aquest marc és propi exclusivament de gent espanyolista. Ens faríem creus de la quantitat d’independentistes als quals els passa desapercebut tot això. Són tants anys de colonització espanyola, tants anys de rentada de cervell, que no és gens estrany que un independentista digui “aniré de vacances al nord”, referint-se al País Basc, sense ser conscient del substrat de la frase, ja que el nord, per a un català, no pot ser mai el País Basc; el nord serà sempre la Catalunya Nord o, en tot cas, el nord d’Europa. Ser hispanocèntric significa veure el món des d’una pell de brau.
Qui afirmi que seria nacionalista que TV3 i Catalunya Ràdio se centressin en les víctimes catalanes sembla no voler veure que centrar-se en les espanyoles no és menys nacionalista. Permeteu-me una pregunta, tanmateix: tenen nacionalitat, les víctimes? Si hem de jutjar pel tractament que la premsa mundial els dóna, és obvi que sí. Perquè si les víctimes no tenen nacionalitat, com és que TVE, la BBC o la RAI discriminen les víctimes franceses, portugueses, alemanyes, etc.? I per què TV3 i Catalunya Ràdio fan el mateix? Per què no ens parlen de les víctimes d’arreu del món? Això últim seria un xic difícil, d’acord. Però aleshores per què no ens parlen de les víctimes de la Unió Europea? Que no forma part de la Unió Europea, Catalunya? En aquesta matèria, segons TV3 i Catalunya Ràdio, sembla que no. Les víctimes europees no compten, només compten les espanyoles. I és ben estrany, això, perquè cada dia de l’any, en diversos llocs de la Unió Europea, hi ha dones que són assassinades pel simple fet de ser dones. I si posar el focus en les catalanes seria nacionalisme català, haurem de convenir que posar-lo en les espanyoles és nacionalisme espanyol. Passa, però, que totes les emissores es deuen al seu àmbit de cobertura, raó per la qual tots els mitjans d’arreu del món se centren sempre en els fets esdevinguts a casa seva. Només hi ha dues emissores que se salten aquest principi, que són TV3 i Catalunya Ràdio, i que, oblidant que el seu àmbit de cobertura són els Països Catalans, actuen com a mers canals de Televisió Espanyola i de Ràdio Nacional d’Espanya.
Algunes preguntes més: a la Catalunya Nord no hi passa mai res? Només s’hi fan exposicions? No hi ha violència masclista a Perpinyà? I al Rosselló, tampoc? I tampoc al Conflent, al Capcir, al Vallespir…? ¿Són comarques habitades per mig milió de persones que desconeixen la violència masclista, aquestes? La resposta és no. I tant, que pateixen violència masclista i feminicidis! Però TV3 i Catalunya Ràdio no se’n fan ressò perquè, segons diuen, no són víctimes “nostres”, són ‘franceses’. És a dir, que perquè no sembli que fan nacionalisme català acaben fent nacionalisme espanyol.
M’estic centrant en les víctimes de violència masclista, però el cert és que el marc hispanocèntric abasta altres àmbits del ventall informatiu. Ho veiem en totes aquelles notícies que poden ser destacables a la ciutat espanyola on es produeixen –com ara l’explosió d’una bombona de butà a Burgos o el robatori en una botiga de Granada–, però que són absolutament impròpies d’un informatiu català, i que, tanmateix, s’inclouen en els noticiaris com si formessin part d’una quota obligatòria per tal que el marc mental dels catalans continuï encadenat a Espanya.
No és admissible aquesta manipulació de la nostra ment fonamentada en la coneguda excusa espanyolista que diu que “ens agradi o no ens agradi, Catalunya forma part d’Espanya”. No és admissible, perquè no hi ha cap llei que digui a TV3 i a Catalunya Ràdio quines notícies han de donar, com les han d’elaborar i com les han de dir. Cap llei. El problema és que aquestes emissores no han elaborat mai cap llibre d’estil que expliqui què és un marc catalanocèntric i què és un marc hispanocèntric, i així és impossible que es produeixi la més mínima reflexió interna ni el més mínim canvi d’orientació. TV3 no tenia cap obligació de dir-se TV3, cap ni una –el País Basc n’és una prova–, però el seu prisma hispanocèntric no li va permetre ser la 1 de Catalunya (TVC-1) i va optar per ser la 3, després de la 1 i la 2 de TVE. Es continuarà dient TV3, el dia que Catalunya sigui un Estat?
Tot plegat ens porta a la part més perversa de la qüestió, que és que aquesta espanyolització subtil, servint-se de les víctimes de violència masclista, ens és inoculada a través d’uns mitjans que van néixer per recatalanitzar el país. És una inoculació fàcil, perquè tota la guàrdia que mantenim alta davant d’un mitjà espanyol, l’abaixem quan el missatge subliminar prové d’un mitjà català que identifiquem com un dels ‘nostres’. És així com ens fan beure a galet i com trobem normal allò que no ho és.
L’any 2006, arran de la publicació del meu llibre “TV3 a traïció”, un alt directiu de l’emissora em va dir que m’agraïa que el llibre, malgrat l’anàlisi, fos respectuós, però que havia de comprendre que Catalunya no era un Estat i que, per tant, TV3 no era una televisió estatal. No em va dir per què es deia “3”, sense que cap Estat l’hi obligués. Alliçonar transmetent un marc mental espanyolitzador no és cap obligació inevitable per part de TV3. Estic parlant de l’abúlia de l’emissora a l’hora de reflexionar sobre si mateixa, sobre la seva raó de ser i sobre el rol determinant que haurien d’exercir els seus telenotícies en la preservació de la identitat del país en comptes de promoure un marc mental d’indolència i subordinació. Val a dir que a Catalunya Ràdio hi ha un informatiu diari que sí que ens explica l’actualitat i l’estat del món des d’un prisma catalanocèntric, però això no és pas mèrit de la casa, ho és del seu responsable. El dia que el canviïn s’haurà acabat.
Sóc conscient que aquestes línies no serviran absolutament de res, però les havia d’escriure. Conec prou el meu país per saber que qui gosa sortir-se de la fila és estigmatitzat com a radical, extremista, de la ceba, etc. És més fàcil això que reflexionar en profunditat sobre el que diu. No ens adonem que esperar a tenir un Estat per comportar-nos com un poble alliberat equival a començar la casa per la teulada. És com aquell que no vol parlar català perquè diu que s’expressa millor en espanyol. I quan s’expressarà en català, si no el parla mai? El moviment feminista no es va expandir per decret, ho va fer a partir del moment que moltes dones van alliberar la seva ment de la inèrcia patriarcal. Vull dir amb això que la nostra voluntat de ser reconeguts al món com a catalans és ben lògica i legítima. Però per aconseguir-ho, per fer realitat aquesta noble fita, és imprescindible que pensem com a catalans, i això mai no passarà sense que abans deixem de pensar com a espanyols.