La política és conflicte. O, si aquesta paraula no agrada, diguem que és la contraposició d’interessos, identitats i ideologies. Tot plegat es manifesta en la lluita pel poder. Evidentment també és negociació i acord. O, si es vol, transacció per acomodar interessos, identitats i ideologies contraposades. I bona part de les estratègies polítiques tenen per objectiu, precisament, posar al centre els conflictes que cadascú considera prioritaris.
El procés d’independència va ser durant una dècada El Conflicte, en majúscules. Per a desesperació de molts, va ocupar el centre de la política catalana i va desplaçar tots els altres conflictes. El predomini absolut del conflicte amb l’Estat va aconseguir crear una notable unitat a banda i banda, dins l’independentisme i dins l’unionisme. Tot i que de vegades hi havia picabaralles que acaparaven tota l’atenció, la realitat és que les divisions fonamentals estaven aparcades.
La prova fefaent que el Procés s’ha acabat és que, ara mateix, qualsevol conflicte és més important que la independència. Tot el que té a veure amb l’horitzó de l’alliberament nacional és retòrica o escenificació, perquè els conflictes que predominen i mobilitzen són uns altres. Això és així malgrat que hi ha qui intenta fer passar bou per bèstia grossa, venent la seua posició en un altre conflicte com a indissociable de la lluita per la independència.
Era bastant previsible que la reculada de tota la classe política autonòmica després de l’1-O alliberaria tots els conflictes (i alguns fantasmes) que el Procés havia mantingut a ratlla. I, per si amb això no n’hi hagués prou, se n’importen de nous o se’n fabriquen sobre qualsevol cosa. La qüestió és que l’espai que no ocupa el conflicte amb l’Estat està disponible per a tothom que té l’ambició de conquerir o mantenir alguna quota del poder autonòmic.
Si durant un temps l’independentisme va estar immers en el debat estratègic, ara sobta veure com el creixent nombre de faccions existents es dispersa en lluites cada vegada més allunyades de l’objectiu principal. I una deriva perillosa: la tendència a situar-se a l’altre extrem de les lluites que promou l’adversari independentista.
En efecte, el retorn a l’autonomisme s’ha intentat farcir d’un seguit de “transformacions” que el governet d’ERC ha agafat per bandera. Atès que el pacte dels indults exigeix fer bondat, no és previst que des de la Generalitat autonòmica ningú no desafiï l’Estat gens ni mica. Fugint d’aquest conflicte, doncs, els independentistes no practicants promouen qualsevol altre conflicte que els permeti omplir el buit i justificar la seua acció política.
Deixant de banda la poca traça del partit que governa l’autonomia per explotar els conflictes que situa a l’agenda, el cert és que cada vegada és més evident que l’oposició independentista tendeix a situar-se a l’oposició en qualsevol tema. Tant se val si el tema és la fiscalitat, les polítiques socials, les relacions internacionals, les lluites per la igualtat, la llengua, la diversitat cultural, les infraestructures o la gestió de la sequera. Si ERC diu blanc, aleshores negre és el color.
Assistim, doncs, a una polarització creixent en una llista també cada vegada més llarga de conflictes. Evidentment, la desastrosa gestió posterior a l’1-O els fa mereixedors de totes les crítiques i càstigs que les regles del joc polític admeten. Però en algun moment caldrà preguntar-se si aquesta multiplicació dels conflictes no és precisament el que busquen els líders autonòmics per justificar el seu actual full de ruta cap al no-res.
La realitat és que, com era previsible, la quasi desaparició del conflicte amb l’Estat ha comportat una inflació inassumible de conflictes entre nosaltres. Uns conflictes que, de fet, tots nosaltres ja havíem après que no tenien solució autonòmica. Només amb la independència tendrem eines per trobar les nostres solucions o gestionar els conflictes a la nostra manera. I, a risc de no ser original, caldrà insistir-hi: fem el que fem, si el conflicte no és amb l’Estat, no ens acosta a tenir el nostre Estat.
