El jutge d’instrucció Vicente Ríos Segarra, sense cap mena de dubte, ha liquidat qualsevol esperança de promoció o ascens que pogués tenir dintre de l’escalafó judicial. La seva interlocutòria de sobreseïment del cas Oltra té 96 pàgines i és, en veritat, una instrucció dels fets pels quals l’exmarit d’Oltra fou condemnat. És una resposta contundent que esmena les diligències fetes pel Jutjat d’Instrucció número 12 sota la direcció de la Fiscalia de Menors i de les sentències condemnatòries emeses per l’Audiència Provincial i el Tribunal Superior de Justícia de València i, posteriorment, ratificades en cassació pel Tribunal Suprem. La seva lectura sols permet una conclusió: el testimoni de la víctima no és creïble en cap punt i no pot admetre’s com una prova suficient per enervar la presumpció d’innocència. El jutge, educadament, expressa el que tots sospitem: un treballador social fou condemnat amb una denúncia falsa per acabar amb la carrera política de Mònica Oltra. Era una condemna col·lateral, però necessària.
Qualsevol persona amb una mínima de formació en Dret que s’hagi llegit les citades sentències, sap que es tracta d’un judici inusual i increïble, una violació sistemàtica de la tutela judicial efectiva i de la presumpció d’innocència. Una acumulació de despropòsits que ara, gràcies a la ratificació del Tribunal Suprem, genera jurisprudència i tindrà efectes gravíssims sobre el futur. Tanmateix, s’ha de dir que és la victòria final del feminisme del “Hermana, yo sí te creo”. Un grotesc còctel que ha arribat al major paroxisme imaginable: una causa iniciada per un advocat d’extrema dreta i representant de la patronal dels prostíbuls ha aconseguit que el Tribunal Suprem soterri per sempre la presumpció d’innocència en les denúncies d’abusos sexual per poder acabar amb una destacada feminista. El ridícul del progressisme és estratosfèric; però les conseqüències les pagaran els treballadors socials que hagin de tractar amb menors conflictius. La combinació d’irresponsabilitat i frivolitat de l’esquerra amb la malevolència i maquiavel·lisme de l’extrema dreta junt la complicitat necessària dels jutges liberals i conservadors ha estat fatídica.
Les sentències es poden descarregar i llegir al CENDOJ, el repositori públic del CGPJ, i esperem que els bons professors de Dret Processal Penal en facin ús per il·lustrar els seus alumnes sobre el funcionament de la justícia. La primera és la SAPV 617/2019 de 28 de novembre de 2019 (ECLI: ES:APV:2019:4525), la segona és la SAPV 159/2021 de 17 de març de 2021 (ECLI: ES:APV:2021:278), la tercera STSJ CV 3925/2021 del 16 de setembre de 2021 (ECLI:ES:TSJCV:2021:3925) i, finalment, l’última la STS 5376/2023 del 14 de desembre de 2023 (ECLI:ES:TS:2023:5376). El Tribunal Suprem desestimà els recursos del condemnat i ratificà les sentències prèvies just el mateix dia que la víctima havia de declarar davant del jutge instructor, Vicente Ríos. El sistema judicial tancà amb precisió cronomètrica la causa just quan la víctima, en un procés paral·lel, podia emetre un testimoni contradictori. Un cop va saber que la causa prèvia estava definitivament tancada, es limità a declarar que no recordava res. Com s’infereix de la lectura de la interlocutòria de sobreseïment, el jutge no es creu el seu testimoni i, per això, argumenta que totes les persones que no la cregueren obraren correctament.
Tanmateix, l’exmarit fou condemnat per aquest testimoni. No hi ha cap altra prova o indici incriminatori. S’ha de dir que la nostra jurisprudència accepta que el testimoni de la víctima pot ser prova suficient per enervar la presumpció d’innocència, però ha de complir amb tres requisits: ser un relat coherent i detallat, no estar motivat per interessos espuris i comptar amb indicis externs que el ratifiquen, malgrat que en aquest cas no es compleixen cap de les tres exigències. En primer lloc, es produïren de dos a deu abusos entre 2016 i principis de 2017, sense precisar dates. Evidentment, de dos a deu abusos en un lapse de temps tan ampli no poden ser mai un relat detallat i impedeixen una defensa efectiva a l’acusat. A més a més, durant el judici no es va permetre a la defensa elaborar una línia temporal dels fets que desmuntés l’acusació per considerar-ho irrellevant.
Per altra part, respecte de la coherència, la víctima explica que pel seu mal comportament al centre de menors i les seves fugues contínues, era castigada a dormir a una habitació separada de la resta d’interns. Com no podia agafar el son, li demanava al condemnat que li portés llet i galetes o que li fes companyia fins que s’adormia. Llavors, el treballador social prenia la seva mà i l’utilitzava per masturbar-se. Ella es feia la dormida, però estava en xoc i no podia reaccionar. Malgrat que se sentia pertorbada pel dit abús, la víctima tornava a demanar a l’acusat que li portés llet i galetes o li fes companyia, perquè era el treballador social amb qui tenia més confiança.
Al relat dels fets, no hi ha cap evolució o cronologia, aquestes visites es repetiren de dues a deu vegades sense que sigui possible determinar aproximadament cap data; però, més inexplicable, els abusos patits no produïen cap canvi en la víctima, que continuava demanant ajuda a l’agressor sempre que tenia un problema. Tampoc hi ha cap progressió en els abusos: mecànicament es repetien els fets descrits sense alteracions. La incoherència que la pauta de la víctima fos fugir del centre durant el dia per tornar, si ho feia, a passar les nits tampoc s’argumenta o s’explica en cap moment.
Tot i això, encara és més greu la qüestió dels interessos espuris. Des del principi la víctima feu xantatge al centre de menors per aconseguir que la deixaren viure amb la família de la seva parella: la seva estratègia expressa i manifesta era intentar amenaçar la direcció del centre perquè li permeteren anar-se’n amb el seu company. En tot moment, va condicionar la presentació de la denúncia a obtenir un benefici personal i, de fet, s’ha dedicat a generar ingressos econòmics explotant la seva condició de víctima en les plataformes mediàtiques de l’extrema dreta.
Finalment, no hi ha cap indici extern que ratifiqui o validi el seu relat dels fets. En els casos d’abusos sexuals, hi ha missatges de mòbil, trucades de telèfon, altres víctimes passades o potencials, testimonis que veren alguna cosa inusual, insòlita, sospitosa… ací no hi ha res. En la llarga trajectòria professional del condemnat, no hi ha cap antecedent, cap cosa estranya o sospitosa, cap reiteració de la conducta criminal. De fet, no es va permetre la declaració de les companyes de la víctima, altres menors tutelades, que explicaven que la denúncia dels abusos era falsa. És a dir, tots els indicis o elements externs al relat dels fets apunten que són pura invenció: no hi ha res material o tangible que els ratifiqui.
No es pot condemnar cap persona amb un testimoni indeterminat, contradictori, motivat expressament per interessos personals i sense cap ancoratge amb la realitat material externa. És una de les majors aberracions jurídiques conegudes a Europa i posa als peus dels cavalls a milers de treballadors socials que diàriament han de batallar amb menors d’edat conflictius. El nostre sistema de justícia, per eliminar una rival dels partits hegemònics, ha dinamitat la presumpció d’innocència i generat un dany irreparable a les garanties processals. Un capítol fosc que, en gran part, també ha estat possible perquè les veus de l’esquerra s’han mantingut a un incòmode silenci, mirant cap altre costat, perquè no volien enfrontar-se amb els cridaners postulats del feminisme actual. No hi ha medalles per defensar a un treballador social d’una lletja acusació, mentre que mai no falten voluntaris per participar en els linxaments mediàtics. És més fàcil, més còmode, més popular i gratificant i, a més, no es requereix cap mena de coneixement jurídic. Amb un màster en desconstrucció cultural n’hi ha prou.
