Un bon dia, uns jutges decideixen que el castellà ha de tenir un 25% del sistema educatiu a Catalunya, tot i que també haurien pogut determinar un 32%, un 20,8% o un 74%, i quedar-se tan frescos. Un altre dia, resulta que això de la zona de baixes emissions a Barcelona no els convenç gens ni mica i que, per tant, se la carreguen i llestos.
Per no parlar de totes les meravelloses resolucions al voltant del procés, que constitueixen una de les grans aportacions jurídiques espanyoles al model judicial de Putin, per posar un exemple a l’atzar…
O de les restriccions durant els moments més durs de la covid, quan els totpoderosos jutges decidien sobre discoteques, restaurants i mascaretes i els polítics acataven, submisos com xais, temerosos de ficar la pota i acabar al calabós. O quan es van permetre, sense manies, carregar-se l’estat d’alarma, amb dos dallonses.
Demà, decidiran sobre les reivindicacions dels transportistes, sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre la continuïtat de la Sagrada Família, sobre la carta de Sánchez al sàtrapa de Marroc o sobre aquella tronada operació d’espionatge de “mortadel·los” per portar el líder del Polisario a un hospital espanyol. O sobre la invasió russa de Catalunya, un tema que els posa especialment “catxondos”.
Poden fer el que vulguin, perquè han aconseguit un èxit estratègic inqüestionable: en aquest país, la gent s’acolloneix davant la justícia. No és respecte, no. És por. Sobretot si no estàs al bàndol d’aquells que la justícia espanyola sempre observa benèvolament, fins i tot amb certa tendresa. Pobre de tu si estàs al punt de mira de fiscals i jutges: igual no et foten a la presó, però t’amargaran la vida tant, tant, que aprendràs per sempre la lliçó i t’estaràs quietonet i calladet. El procés català ha estat molt i molt pedagògic, oi? Vinga, a veure qui gosa plantar cara…
Estem parlant de Rússia? Ui, no, jo parlava d’Espanya, aquesta democràcia tan modèlica, aquest estat de dret tan tort… perdó, vull dir tan impecable i homologable… per exemple… per exemple… com la justícia britànica, que no s’ha empassat la immunitat eterna de l’amant de Corinna. O potser no és el millor exemple possible…
Hi ha coses, però, intocables.
El que no fan mai, mai, ni de conya, és tocar els nassos a l’altre gran poder del moment: les oligarquies econòmiques hispàniques, que són idèntiques a les russes, tot i que amb cognoms espanyols. Podran carregar-se la ZBE (de Barcelona, perquè si fos de Madrid i de l’Almeida o l’Ayuso s’ho mirarien amb bons ulls), però ni els passarà mai pel cap investigar els tripijocs de les elèctriques, les gasístiques, els monopolis de l’aigua, la Sareb, la banca o el poder immobiliari. Ni tampoc tocaran massa la pera als fonaments del sistema de favors, lleialtats, poders i càrrecs de la política: són prou espavilats per no provocar una reacció corporativa que els podria superar. I, evidentment, ni se’ls passa pel cap furgar en les apassionants aventures de l’emèrit i la seva família… Hi ha coses intocables, repeteixo.
Però tot arribarà. La política espanyola, que no és menys tronada ni patètica que la catalana, ha delegat en la justícia el que no pot aconseguir per vies democràtiques. L’imperi de la llei ha esdevingut la trampa de la llei, i aquí t’agafo i no et deixo moure. Tots utilitzen aquesta mena de «segona ronda» del que no assoleixen als parlaments. És així com van alimentant el poder de moment autònom, en un futur independent, de la justícia espanyola: els van cedint trossets de política, canvis de cromos i de càrrecs…
Quan se n’adonin, els que manaran de veritat seran els jutges: els que estaven al servei de la llei seran definitivament els amos de la llei, mentre els oligarques econòmics s’apoderen de tota la pasta i intenten fabricar un Putin espanyol.
Funcionarà com a Rússia. Has de controlar policia, fiscals, jutges, exèrcit, alt funcionariat, oligarquies econòmiques… Pel que fa al poble, cap problema: una bona dosi de patriotisme, intoxicació a les xarxes socials i cervesetes «de la llibertat», si molt convé subvencionades per l’estat. No falla.
I al final, quan arribes aquí, el que resulta és que cal un home, sí, un home providencial que restauri l’imperi, amb un sistema judicial al seu servei. Un Putin, no un Stalin, no un tsar. No un Franco. No un Felipe II. Però amb totes les seves virtuts, que segur, oi?, que no eren poques…
Temps al temps, quan acabi la llarga guerra ucraïnesa que ens espera i ens despertem en un món en guerra. I amb un Putin d’estar per casa, protegit pel TOP de la justícia espanyola.

