A principis d’aquest mes vaig participar, com a convidat, en una jornada de reflexió situada a mig camí entre l’acte acadèmic i la catarsi col·lectiva, dedicada a una de les qüestions que més inquieta aquest primer quart de segle: la immigració. Conec bé les litúrgies d’aquest tipus d’esdeveniments: intervencions polides, converses que busquen punts de coincidència i una harmonia intel·lectual aparent, retòrica rebaixada per evitar mines en terreny desconegut, perífrasis calculades per esquivar mots polèmics, molta prudència i una intensa tasca per trobar consensos o formular propostes mínimament realistes i acceptables per la part central d’un espectre polític cada cop més polaritzat. Entre el públic, nombrosos batlles i regidors, agents socials d’una Catalunya interior sotmesa a fortes pressions derivades de les transformacions accelerades del paisatge humà dels seus pobles i ciutats petites i mitjanes.
Com sol passar en aquests espais, el més interessant no és el que es diu darrere d’un micròfon, sinó el que es cou en converses informals, amb un cafè entremig i pels passadissos. És aquí on la inquietud es transforma en sensació de desbordament. Els debats teòrics i les discussions parapetades rere titulacions acadèmiques esdevenen històries colpidores que la política més heroica i solitària —la municipal— tradueix en paraules com delinqüència, reincidència, replegament comunitari, misèria, ressentiment, por, competició per recursos escassos, nomadisme, destrucció de l’espai comú, fonamentalisme o degradació cívica. És aleshores quan molts admeten que les velles receptes, excessivament idealitzades, ja no serveixen per a un context radicalment diferent en factors, motivacions i possibilitats de gestió.
L’ombra de Sílvia Orriols planava sobre la jornada i les converses. Més enllà del fenomen polític —que no és local, sinó global—, agreujat per la condensació en un temps curt i per la ressaca de la decepció davant la feblesa de l’independentisme institucional, sumada a una etapa de repressió hispànica contra la nostra nació, el debat no girava entorn d’enquestes inquietants ni de la certesa d’un cicle electoral que sacsejarà el mapa. Independentment del que passi, la batllessa de Ripoll, per bons resultats que obtingui i per les seves virtuts comunicatives, continuarà amb un marge de poder escàs o nul. Forces polítiques semblants, fins i tot amb estat propi i capacitat institucional, tampoc semblen capaces de gestionar els reptes que planteja una nova composició demogràfica en un context de polarització creixent. Aplegar el ressentiment acumulat per les transformacions de les darreres dècades no equival a oferir solucions viables. I els seus adversaris polítics tampoc disposen de la capacitat intel·lectual ni pràctica per alleugerir la càrrega creixent de batlles i regidors, persones que, des del seu poble, assisteixen impotents a la degradació de la convivència i a la desaparició de la plaça pública.
La dura realitat és que, entremig del soroll mediàtic i d’una retòrica política eixorca, hi ha qui estima els seus pobles i ciutats i està convençut que s’acosta un terratrèmol. No saben com ni quan, ni amb quina intensitat, i encara menys quin serà el paisatge posterior. La sensació és que la demografia i els problemes associats han crescut de manera exponencial, com una estrella envellida —una gegant vermella— que s’expandeix acceleradament mentre exhaureix el seu combustible. És el pas previ a l’esclat d’una supernova, un fenomen astronòmic d’una força destructiva colossal.
Els problemes són reals. I cal abordar-los sense eufemismes ni perífrasis. Ignorar-los és un error. Ara bé, tampoc es poden afrontar des dels extrems polítics, sinó des d’una conversa pública capaç de formular solucions viables.
