Després d’una accidentada cursa plena de cabrioles espectaculars, el parlament ha ungit Pedro Sánchez com a president i tots els nostres pronòstics s’han complert. Just com escriguérem quan es convocaren les eleccions, l’arriscada jugada de Sánchez ha estat un èxit i els periodistes que publicaren el seu epitafi s’equivocaren. Així mateix, Puigdemont, com també vàrem preveure, ha donat el Sí de Junts malgrat la decepció generada entre la seva base de votants. L’única sorpresa és l’abast de les concessions fetes pels socialistes, ja que mai m’hagués imaginat un escenari tan favorable per als independentistes quan es trobaven al temps de descompte i fora de joc.
Hi ha gent que brama contra l’acord considerant-lo com una operació de maquillatge, però les manifestacions contra les seus socialistes d’aquesta darrera setmana i els atacs físics rebuts pels alguns dels seus dirigents són totalment sinceres i evidencien una ruptura autèntica dels consensos transversals que sostenien l’anomenat R78. Un d’aquests pilars era que la justícia estava totalment polititzada i condicionada pels dos grans partits, però sempre sota la taula, sense esmentar mai el tabú més enllà de fer petites insinuacions a tall de queixa pública. El projecte de llei d’amnistia, en la seva exposició de motius, explica que l’amnistia és necessària per haver-se produït una judicialització del joc polític legítim per reprimir la dissidència. És, simplement, explosiu. És verbalitzar un tabú a una llei i, després de fer-ho, res pot tornar a ser com abans.
En primer lloc, mentre la Comissió Europea ha dedicat anys i panys a criticar a Polònia per la seva falta de respecte a l’estat de dret, el parlament espanyol es veu obligat a tramitar una llei que denuncia l’absència de l’estat de dret a Espanya. La situació és grotesca i explica el nerviosisme que es viu a Brussel·les davant l’evidència d’una palmària doble vara de mesurar de les institucions europees. A més a més, el comportament insòlit del comissari de Justícia Didier Reynders exigint explicacions al govern en funcions per una llei que discutien els grups parlamentaris ha fet encara més palesa la hipocresia dels euròcrates en tot aquest conflicte. D’un assumpte intern que es cobria per insistència de les autoritats espanyoles, hem passat a ingerències proactives en una clara extralimitació de les funcions institucionals d’un Comissari.
En trencar-se el consens que se sostenia sobre un tabú, el Partit Popular necessita justificar i argumentar les seves posicions. Hi ha, per fi, debat públic i controvèrsia; és a dir, democràcia deliberativa. Tota l’estratègia per tapar i silenciar el conflicte s’ensorra i ells mateixos posen el cas català al centre del debat europeu. Tanmateix, aquest procés s’obre perquè altres consensos europeus, com el respecte a les minories, la pluralitat política, la democràcia parlamentària i les garanties judicials també s’estan esmicolant. Com explicàrem fa uns mesos, la guerra d’Ucraïna ha iniciat un gir autoritari i ultranacionalista a la Unió Europea que perjudicarà la causa catalana i els populars volen beneficiar-se d’aquest clima.
L’amnistia es justifica en l’excepcionalitat de les circumstàncies polítiques viscudes a Espanya. Es reconeix la ruptura de la normalitat democràtica i confereix un gran poder als independentistes, perquè reconeix de facto i de iure que el referèndum trencà l’estabilitat institucional. No és l’objectiu maximalista que molts volien, però fa dues setmanes es tractava d’un referèndum de fireta, una pantomima grollera i ridícula per entretenir a la població. Ara el parlament espanyol i el PSOE accepten que fou molt més i legitimen els seus promotors en amnistiar els seus potencials delictes. Sense cap mena de dubte, Felipe VI tindrà una úlcera quan ho hagi de firmar. Després de tot, fou ell qui sancionà el període d’excepció institucional amb el seu discurs del 3 d’octubre.
A més a més, des d’un punt de vista estrictament jurídic l’amnistia té difícil encaix constitucional per la seva extensió i referència a una motivació ideològica dels delictes esborrats, que farà complexa i difícil la seva aplicació, ja que uns desordres públics per protestar contra les sentències del procés estarien inclosos, mentre que si foren dirigits contra la repressió policial en general no podrien acollir-se. S’obre un període de desgavell jurídic difícil de delimitar que, probablement, acabarà amb un Tribunal Constitucional que tombi la llei o limiti la seva aplicació als càrrecs públics i deixi fora la majoria dels encausats pels aldarulls. Tanmateix, per la paralització i dilació dels processos que suposarà l’entrada en vigor de l’amnistia, en la pràctica això significarà la prescripció de tots aquests delictes.
En aquest sentit, és possible que l’estratègia de Sánchez sigui esperar les sentències del TEDH desmuntant el judici del Tribunal Suprem contra els líders independentistes per fer més digerible la llei d’amnistia. Llavors, molts trobaran que, precisament, Junts ha salvat la cara del govern espanyol davant d’Europa; però és just el contrari. Socialistes i populars, tant a Espanya com a Brussel·les, donaven per descomptat que el tribunal d’Estrasburg tombaria aquesta persecució judicial, però ho haurien amagat sota la catifa amb un ensordidor silenci sense que ningú ho pogués instrumentalitzar políticament. Puigdemont s’ha avançat als esdeveniments i, com és la seva marca personal, ha sabut explotar políticament aquesta situació fent un soroll que sacseja l’edifici europeu.
Per altra part, els excessos del poder judicial donen la raó als promotors de la llei d’amnistia. L’incompliment del seu rol de neutralitat i l’allau de pronunciaments públics fan novament palesa la feblesa de l’estat de dret espanyol. Per a qualsevol jurista independent i objectiu és difícil defensar la constitucionalitat de la llei d’amnistia, però els escarafalls dels jutges demostren la dimensió social, política i nacional d’un problema que traspassa els límits del debat jurídic. La llei d’amnistia és una declaració de guerra contra el Consell General del Poder Judicial per part del PSOE i un recordatori al monarca de la preeminència del parlament sobre el cap de l’Estat. No podem oblidar que, tot just fa una mica més d’un segle, l’últim intent del congrés de censurar públicament el rei amb la lectura de l’informe Picasso acabà amb el colp d’estat de Primo de Rivera.
Per tant, l’acord signat entre el PSOE i Junts no és xerrameca per encobrir el seu oportunisme. En el discurs oficial el conflicte de Catalunya deixa de ser un conflicte entre catalans per ser un conflicte nacional. Aquest nou marc suposa obrir un camí cap a la belgiquització de la crisi territorial espanyola i oblidar els plantejaments de repúbliques federals o federalització de les autonomies. A Espanya hi ha nacions històriques i la seva convivència democràtica sols serà possible si a l’horitzó s’entreveu una porta de sortida, alguna mena de mecanisme institucional que faci possible la divisió de l’Estat. És un plantejament inacceptable per al nacionalisme espanyol, però la lògica democràtica dels parlaments, tard o d’hora, portarà Espanya a la situació del Canadà o Bèlgica. Sols es pot impedir mitjançant un gir autoritari del sistema com pretén Vox.
Amb aquest acord Junts pot tancar l’etapa oberta amb el procés i introduir una narrativa generacional, com defensàrem en aquestes pàgines fa quasi dos anys, per graduar les expectatives dels independentistes catalans. En el futur, les fases de col·laboració i confrontació amb Madrid se succeiran per aconseguir establir els mecanismes que facin factible la independència. Per la seva part, el PSOE intentarà oferir els incentius necessaris per incrementar la col·laboració dels independentistes i reduir la confrontació mentre espera que els sentiments nacionals es dissolguin en el projecte europeu. Aquestes són les dinàmiques democràtiques que haurien de conduir el conflicte amb Catalunya i que durant deu anys foren substituïdes per una repressió política justificada i emparada per l’extrema dreta, la dreta i els socialistes espanyols.
Evidentment, els partidaris de com pitjor, millor, es trobaran molt decebuts amb aquest escenari. Tanmateix, encara hi ha tres interrogants que no saben contestar. En primer lloc, ens han d’explicar com de pitjor ha d’anar tot per poder competir amb la guerra d’Ucraïna o la invasió de Gaza per esdevenir una prioritat a l’agenda mundial. En segon lloc, seria bo saber quines garanties tenen que, si augmenta la repressió, el nombre d’opositors i rebels augmentarà quan, precisament, hem observat el fenomen contrari en els últims anys, Finalment, ens haurien de donar alguna raó per no fer mai una passa endavant per liderar la revolta i assumir el cost personal de la desobediència quan no n’hi ha de voluntaris i tenen via lliure per ser els herois de l’alliberament nacional.
