Que l’octubre del 2017 Govern, ajuntaments, partits independentistes i societat civil portessin a les urnes més de dos milions de persones a votar pacíficament sobre la independència de Catalunya, i que acabessin defensant aquell referèndum amb el seu cos, s’explica per la fórmula del ‘de baix a dalt’, del carrer als despatxos polítics. Fins aleshores, havien estat les institucions catalanes les que havien controlat els tempos i les que decidien què era convenient per a la societat i què no. Però aquell 1-O era diferent, perquè era el resultat d’una revolució social pacífica i democràtica que, de fet, havia arrencat ja en un llunyà Arenys de Munt del 2009.
Ara, quinze anys després de la consulta d’Arenys, set anys després del referèndum de l’1-O i pocs mesos després d’haver perdut la majoria absoluta a les urnes, l’independentisme està molt lluny de la fórmula d’èxit de ‘baix a dalt’. Naturalment que la repressió judicial, política i econòmica que han practicat l’Estat i les seves clavegueres no ho ha posat fàcil, però la causa principal d’haver tornat a invertir la direcció de la revolució es troba dins del mateix moviment independentista. Constatat el fracàs -polític, que no social- de l’1-O, els partits polítics van començar a escampar culpes -recordin també la batalla entre ERC i Junts, exili i presó, des de pràcticament el minut zero-, i fins avui, que aquella unitat màgica inicial ha quedat totalment esclafada, a les urnes, al Parlament, i parcialment, al carrer. Un escenari que, lògicament, el PSC ha sabut aprofitar i rendibilitzar fins al punt que ara és el partit central de Catalunya, que ofereix pax social i política, zero conflictes i receptes per retornar el país a la “normalitat”. Tot plegat, amb una gran ferida oberta a ERC, internament i socialment, després d’haver investit Salvador Illa president de la Generalitat.
Si res no canvia gaire aquest escenari, Catalunya tindrà un govern del PSC amb el suport d’ERC i els Comuns, un tripartit a l’ombra, que efectivament visualitzarà escassíssims -o cap-conflictes amb l’Estat. Una desnacionalització absoluta que, per cert, ja va començar a fer-se visible els darrers anys amb un govern independentista. Els tres partits independentistes, i també l’ANC, que dissenya un nou full de ruta, tenen una tardor ben calenta. Han de definir quin camí seguiran a partir d’ara, tant en lideratges com en estratègia i tàctica. Quan se sàpiga, sabrem si hi ha marge per a una nova fórmula d’èxit de ‘baix a dalt’ que permeti recuperar la iniciativa i preparar l’escenari electoral del 2028, amb unitat d’acció als despatxos i al carrer, o si, per contra, se certifica el retorn al model de partit clàssic que aspira a gestionar l’autonomia i a repartir càrrecs entre els seus. No hi ha massa grisos: o els partits independentistes tornen a la institucionalització màxima per gestionar una autonomia en un futur, o es torna a la unitat d’acció amb el carrer.
