En política hi ha negociacions i hi ha timbes de cartes. Les primeres les protagonitzen aquells que tenen vocació de dirigents, les segones, els trilers. El que hem viscut amb els pressupostos de la Generalitat en els darrers dies ha estat una comèdia de tafurs. Tots els jugadors miren d’obtenir una bona mà que els permeti guanyar l’aposta. A jugar, senyores i senyors diputats!
S’han omplert la boca amb l’expressió “interès general”, però no hi ha hagut res més un intercanvi de cartes sense pudor. Tu em dones l’aprovació dels pressupostos del govern de Catalunya i jo et dono el mateix per a l’ajuntament de la capital. Els únics números que importen són aquells que permeten mantenir sous i poltrones. Si cal, fan tots els papers de l’auca. Com Ernest Maragall, a qui no li cau la vergonya després de dir que aprovarà els contes d’Ada Colau quan fa una setmana afirmava que eren el pitjor que li podia passar a Barcelona. Què és allò que importa? L’interès del Cap i Casal o la menjadora en què s’ha convertit la partitocràcia catalana?
La política independentista he esdevingut una gran taverna de joc on tots són mentides i ganivetades. Esquerra, Junts i la CUP no són partits, són bandes organitzades de jugadors professionals. Se les empesquen totes per mirar de fotre’s entre ells, mentre l’independentisme del carrer ja ni se’ls mira. També perquè els pressupostos d’un govern colonial tampoc és que tinguin gaire interès. Tots sabem que depenen de l’almoina de Madrid.
Aquests dies, la política catalana ha arribat a una absoluta degradació i descrèdit. Ningú se’ls creu i els veiem com uns pocapenes que no saben com dimonis resoldre cap situació compromesa. Les seves declaracions públiques són un exercici de cinisme per justificar posicionaments que només obeeixen a l’interès del partit. Tenen tan poca traça dialèctica que els veus venir sense que ni gairebé badin boca.
Ara vindran uns dies de declaracions, contradeclaracions i amenaces per part d’aquells que no han sortit ben parats en la partida. Tot plegat, fum, fum, fum. Cap d’ells trencarà res. Esperaran que escampi i tornaran amb la canterella que Espanya és dolenta i que faran els possibles per arribar a la independència. Qui dia passa any empeny, i els triennis es van acumulant per poder tenir una bona jubilació “espanyola”.
Mentrestant, el poble es va desentenent d’ells i cada dia els hi agafa més mania. Creuen que ho tenen tot controlat perquè, de moment, ningú els increpa pel carrer. Però jugar amb la paciència col·lectiva quan el futur és ben negre té els seus perills. Ho veuen?
Farien bé de pensar que no sempre pots fer beure a galet a tothom. Els catalans podem girar-los-hi l’esquena momentàniament, però la història ens ha demostrat que, quan som conscients de l’estafa, podem arribar a crear situacions on volem cremar-ho tot. És temerari jugar amb els sentiments de la nostra gent. Amb tot, suposo que les meves paraules als nostres diputats els semblaran alarmistes i pròpies de qui no sap de que diu. És clar, ells només escolten allò que es parla a la taverna i sempre estan pendents de la baralla de cartes.
