La memòria és un gran cementiri i la nostàlgia és, com diria la meva àvia, un “mal asunto“. Els records s’aferren en frases breus i instants concrets. De fet, la publicitat està farcida d’exemples de com tibar del record per captar consumidors i clients. Admeto que hi ha una expressió que vaig aprendre durant les tardes que emetien dibuixos animats on els seus protagonistes eren animalons que s’estovaven entre ells, porcs tartamuts i amb humans idiotes que feien de caçadors o de minyones autoritàries.
Dibuixos que farien les delícies dels mariachis de l’animalisme o dels entusiastes de l’ecologisme amb camper. D’aquells dibuixos guardo el record especial dels Looney Tunes, Bugs Bunny, en Porky, Correcaminos o en Coyote. Sobretot el record d’aquell encomiable final amb fanfàrria mentre emergia la frase That’s all Folks! Una frase que cal pronunciar amb el peculiar accent del conill més extraordinari del món. Una frase que es podria traduir més o menys amb un simple “Això és tot, amics”. I una frase, que com cantaria Antònia Oliver que passa amb la paraula ‘tanmateix’, resol tots els problemes.
That’s all folks és possiblement la frase que millor resumiria, a primer cop d’ull, els acords que s’han signat aquestes darreres setmanes entre socialistes, ERC i Junts. Es podria dir que el Procés que més o menys va començar el 2010 ha acabat el 2023. Cadascú té el seu balanç d’aquests anys: grans mobilitzacions, un gran Primer d’Octubre, una ofensiva internacional que ha frenat en certa manera la repressió de l’Estat, el reconeixement d’un partit d’estat com és el PSOE que fa 300 anys que Catalunya està en conflicte amb l’Espanya borbònica i castellana, i la sortida de l’armari de la dreta visigòtica amb les seves millors gales. Això és tot. Sense entrar en l’apassionat debat de si per a aquest viatge feien falta aquestes alforges.
Resta pendent la prova de foc de l’acord que han signat tots tres, la proposició de llei de l’amnistia. Cal veure’n el contingut, l’abast, el redactat i l’article de les inclusions i de les exclusions. Però, no sé per què, el text em recorda la famosíssima disposició addicional tercera de l’Estatut i, com diria un perspicaç amic amb qui compartim un particular sentit de l’humor, el panorama serà un veritable Vietnam jurídic. Faran el que calgui per subvertir el text que hauria de fer cau i net de la mà llarga de la judicatura, l’advocacia de l’Estat, ministeri fiscal, agència tributària, el tribunal de comptes i els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Tot apunta que, al final, els casos de lawfare queden fora i l’independentisme ja prepara l’excusa que no compliran la llei.
Però l’independentisme encara farà l’enèsim servei a Espanya. És el que porta de cap Pedro Sánchez que la judicatura ha vist venir i ha fet esclatar la ira de l’únic poder de l’Estat que s’autoconsidera un ésser de llum, intocable, inimputable, més fins i tot que la monarquia borbònica i telediària. Un poder no sotmès a cap fiscalització seriosa i transparent i que no té cap sistema clar per passar comptes de la seva eficàcia, rigor i correcció. No es pot oblidar que la separació de poders no vol dir que els tres poders siguin iguals. N’hi ha un que és una mica més gran que l’altre, el legislatiu.
El legislatiu és un poder que converteix el que és legal en il·legal i el que és il·legal en legal. Un poder que controla l’acció política de l’executiu, pot investir un executiu i el pot fer caure. Pot canviar el sistema d’elecció judicial i les lleis processals dins el marc del respecte als drets fonamentals. A canvi, el poder judicial pot manllevar els drets de les persones, fins i tot, el més important com és la seva llibertat.
És el delicat sistema d’equilibri de poders que a Espanya el representava un òrgan com el Tribunal Constitucional que, cal emfatitzar, es troba fora del poder jurisdiccional ordinari expressament. Un mecanisme ben ideat per corregir, en darrera instància, els abusos de qualsevol dels tres poders, però que l’abús i la idiosincràsia pròpia del poder espanyol, amarat de la mediocritat falangista, va contaminar i fer malbé. Sánchez, com va fer Felipe González, amb Narcís Serra, amb els militars, vol fer el mateix amb el sistema judicial. I els catalans, com és habitual, li faran de palanca. Sí, sembla que això no és tot, amics.
