El cas Santos Cerdán és la pitjor crisi del govern de Pedro Sánchez des que va arribar al poder a Espanya fa 7 anys, i ha deixat el PSOE i el líder espanyol molts tocats. De moment l’estratègia és intentar desviar l’atenció tot el que sigui possible i marcar distàncies amb el que fins fa poc era secretari d’organització del PSOE. “És una persona que no té res a veure amb el PSOE”, va al·legar la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, davant l’entrada del que fins fa poc era la mà dreta de Sánchez al partit. Un argument que també va fer servir el president de la Generalitat, Salvador Illa, en una sessió de control tensa i en la que va perdre la temprança que el caracteritza durant l’estira-i-arronsa que va protagonitzar amb el líder del PPC, Alejandro Fernández.
Però tot i tallafocs que intenta fer el PSOE, la realitat és que l’ingrés a la presó de Cerdán aquesta setmana ha marcat un punt i a part a la legislatura i, fins i tot, Sumar, soci de coalició, no li garanteix el seu suport. Si vol seguir, Sánchez haurà de concedir contrapartides a tort i a dret, però primer haurà de convèncer els seus. L’horitzó més immediat per al futur polític de Sánchez és el comitè federal que el PSOE celebrarà aquest cap de setmana, que coincideix amb el 21è congrés del PP per rellançar el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo en el moment més baix de Sánchez. I el dia 9 de juliol, dimecres, Sánchez compareix al Congrés i allà veurem si els socis li segueixen donant marge per recuperar-se del cop que l’ha deixat contra les cordes.
Aquest cap de setmana passat, quan ja se sabia que no es compliria el calendari acordat per presentar el finançament singular, es va informar que el pròxim 14 de juliol es reunirà la bilateral Generalitat-Estat amb el finançament singular per Catalunya sobre la taula, un tema mot sensible per a l’executiu espanyol perquè genera el rebuig d’altres comunicats, sobretot per les que presideix el PP, que denuncien tracte de favor per a Catalunya. De fet, el finançament és un dels compromisos adquirits per a la investidura d’Illa, però que també era un element que formava part de la de Sánchez. Malgrat que encara no hi ha pacte i els socialistes no han complert l’acord amb els republicans, els d’Oriol Junqueres donen marge als socialistes espanyols i públicament es mostren confiats que la Moncloa avanci amb el finançament singular.
Junts per Catalunya també es mostra molt poc bel·ligerant amb el govern espanyol i Carles Puigdemont ha guardat un silenci eloqüent, que només ha trencat per l’amnistia. Fa uns dies, Jordi Turull i Míriam Nogueras es van reunir amb Sánchez, que va reclamar temps per designar un nou interlocutor de la taula a Suïssa. El cap de setmana que ve el Comitè Federal del PSOE decidirà qui és el relleu de Santos Cerdán com a secretari d’organització i qui serà el negociador amb Carles Puigdemont a Ginebra. Caldrà veure si aquest relleu satisfà els juntaires o si, per contra, no els satisfà i decideixen tensar la corda. Els juntaires tampoc fan públiques les seves preferències i fins i tot eviten pronunciar-se sobre si l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero seria una bona opció. A banda d’això, també s’ha de tancar l’oficialitat del català, que tornarà a abordar-se en la reunió de ministres d’Exteriors de la UE el pròxim 18 de juliol.
L’independentisme amb representació a Madrid, i que ara per ara té la clau de la governabilitat a Espanya, sembla que no vol tensar la corda i sembla partidari de voler allargar l’agonia de Sánchez tant com es pugui per assolir tots aquells acords subscrits per a la constitució del Congrés i la investidura de Sánchez, un president que fa cosa més d’un any, en plena campanya electora a Catalunya, es va prendre cinc dies per reflexionar sobre la seva dimissió o no al capdavant del govern espanyol. Caldrà estar atent al cap de setmana i a la compareixença del dia 9, que pot començar a aclarir quanta vida li queda al govern de Sánchez, però l’independentisme també és conscient que deixar-lo caure seria també admetre que l’estratègia de negociació amb el PSOE ha fracassat, però arribarà un moment que haurà de tensar la corda. I, de moment, no tenen pressa perquè arribi un executiu PP-Vox, que, de retruc, serviria per rellançar l’independentisme a Catalunya.
