El cas de Canet de Mar ha tingut la virtut de mostrar en cru fins a quin punt el fet català és vulnerable a l’Espanya de 2021. Només han calgut una família i un jutge per capgirar el model lingüístic d’una escola. La via d’aigua potencial és ara a la vista de tothom: només cal una família “valiente” per escola i ens desmunten el sistema educatiu sense guanyar unes eleccions i sense passar pel Parlament. Ni blindatges ni romanços.
La inquietant sensació de desprotecció augmenta quan un polític que perfectament pot ser el pròxim president d’Espanya s’atreveix a posar en circulació les mentides del lavabo i de les pedres a les motxilles. No és un perfil anònim de Twitter, no és un diputat de províncies sense influència. És el cap de l’oposició, i repetim, pot ser el pròxim president. Ara tenim un president espanyol indiferent (demà desapareix el català i com a molt ens envia una nota de condol), i en dos anys en podem tenir un d’obertament hostil, un que té la intenció proactiva d’accelerar la minorització de la llengua.
La tribu ha reaccionat espantada. Tenim por perquè ens sentim sota una amenaça creïble, versemblant. L’oasi català era molt avorrit, però incorporava una clàusula de no agressió en els temes fonamentals. Ara, les clàusules i les garanties han saltat pels aires. Ja ningú se sent compromès pels consensos de la Transició, ni “ells” ni “nosaltres”. Que “ells” comencessin abans (sentència Estatut i trencament del pacte constitucional amb Catalunya) no ens dóna cap avantatge en aquesta partida. El cementiri és ple de nacions que tenien la raó moral. “Que consti que ells ens van pegar primer”, dirà el nostre epitafi, si no espavilem.
No podem (ni volem) defensar-nos amb violència. En aquest terreny és en el que ens guanyaran més ràpid i amb més contundència. Però excloent la violència, ha arribat l’hora d’activar totes les formes d’autodefensa. Formes d’autodefensa polítiques, socials, culturals, legislatives, judicials, nacionals i internacionals. Tota la carn a la graella. Sense estalviar cap esforç, però sense estalviar tampoc cap euro. Deixin-me posar un exemple: si la CCMA té cinc canals per emetre en català (els té), es posen 2.000 milions anuals sobre la taula per fer cinc canals competitius, i punt. “Ells” hi van amb tot. Seria imperdonable que “nosaltres” no ho féssim, també. El que hi tenim a perdre si no ho fem és massa important. Ho és tot.
PS: Aquest és el meu darrer article després de molts anys escrivint a El Món, i no em vull acomiadar sense agrair de tot cor la confiança que em va fer en el seu moment en Salvador Cot, i el tracte rebut tant d’ell com, en aquesta darrera etapa, de la Sílvia Barroso. A ells, i a tot l’equip d’El Món, moltes gràcies. M’heu fet sentir sempre com a casa.
