Una de les propostes mínimament interessants d’aquesta ensopida i eixorca campanya electoral l’ha feta la Laia Estrada. Concretament, la candidata de la CUP proposava una jornada laboral màxima de 30 hores. La proposta va en la línia de les idees intel·ligents que elaboren les esquerres durant les darreres dècades, com la de la reducció de la jornada vers les 35 hores defensada per Yolanda Díaz. Així com servidor de vostès ha dedicat bona part dels seus esforços a criticar determinada deriva nihilista d’una part substancial de les esquerres, és de justícia identificar aquells principis que tenen una traducció directa en el benestar individual de les persones, i com a conseqüència, el benestar col·lectiu. I la reducció del temps de treball n’és un dels més pràctics i millors.
Els detractors a aquesta iniciativa no solen tenir gaires arguments, de manera que fan servir els prejudicis com a escut defensiu que, probablement ataca els seus interessos (parlem d’un empresariat, que a casa nostra, no destaca per la seva ètica o sofisticació). Parlen que això seria econòmicament insostenible (quan en realitat allò que perjudica el mercat són els baixos salaris o l’oligopoli mafiós que permet que zulos infames es paguin a preu de castell del Loira). O que moltes empreses no podrien suportar aquest esforç. En aquest sentit, benvinguda la destrucció creativa de la qual parlava l’economista Schumpeter: si una empresa no és capaç d’oferir bons salaris i unes condicions de treball raonables, el més èticament desitjable és la seva desaparició a fi que altres empresaris més competents i menys cobdiciosos ocupin el seu espai. També argumenten… no sé, qualsevol altra irracionalitat amb la qual ens obsequien els think tanks de rics que miren de preservar la seva posició social hegemònica, malgrat que el preu sigui viure en la mediocritat més abjecta.
Anem a pams! Segons l’Idescat de 2023, la jornada mitjana a temps complet a Catalunya és de 40,1 hores setmanals, per sobre del límit màxim legal, de 40 hores, establert el 1982 (40,8 h els homes i 39,3 h les dones). Hi té molt a veure el gran nombre d’hores extres (bona part de les quals no són remunerades) o l’excés de (falsos) autònoms. Per contra, i amb dades de l’OCDE, la jornada a Espanya és de 38 h, que si descomptéssim els treballadors catalans, s’acostaria a les 37,2 de la mitjana UE. El cas és que si enumerem alguns països, els catalans (i els partidaris de l’esclavatge horari) quedarien ben retratats: italians i finlandesos en treballen 36,9; britànics, 36,5; alemanys, 35,3; francesos, 35 i holandesos, 30. M’emprenya molt com certa dreta teòricament civilitzada afirma que desitgen que Catalunya sigui la Dinamarca del Sud quan propicien que el nostre país resti a l’altura de la Sicília del Nord. No som més enzes ni menys treballadors que els holandesos. I que jo sàpiga, amb aquesta mena de “comunisme neerlandès”, amb la mateixa extensió, i el doble de població, aquest poble admirable és capaç de multiplicar per quatre el nostre PIB absolut, i més que duplicar el que té per càpita.
No hi ha excusa que valgui. El fet que els catalans treballin més hores que un rellotge explica, en certa mesura, les pèssimes dades de productivitat. Amb el factor treball tan barat, s’atreu un tipus d’activitat que ancoren a la pobresa a un de cada tres residents del país. Decretar de la nit al dia una jornada màxima de 30 hores setmanals sense reducció salarial tindria com a efecte recuperar el poder adquisitiu perdut per hora des de l’inici d’aquest segle, un millor benestar col·lectiu, una reducció dràstica del consum d’antidepressius, tot i que podria ser un drama per als concessionaris de cotxes de luxe, perquè és obvi que el nostre país té una sobrepoblació de pelacanyes amb Porsche alimentat per l’explotació intensiva de treballadors en activitats d’escassa o nul·la productivitat i sofisticació. Servidor de vostès ha conegut una bona colla d’escanyapobres amb Mercedes amb certa tendència a explotar treballadors i plorar en públic sobre les seves dificultats econòmiques.
Caldria recordar, i aquí ve la meva condició d’historiador, que aquesta sobreexplotació temporal dels treballadors explica precisament aquests horaris tan estranys que patim. Això de dinar entre les 2-3 i sopar a partir de les 9 és conseqüència directa de l’impacte dramàtic que va tenir el franquisme en la capacitat adquisitiva dels treballadors, estimada en més d’un 40% respecte als ja migrats anys de la dècada de 1930. Davant d’una reculada tan bèstia, moltíssims treballadors van compactar la seva jornada laboral al matí per haver de buscar una segona activitat laboral (el “pluriempleo”, se’n va dir) a les tardes, arribant a casa més que tard. El retorn a la democràcia no va servir pràcticament per a res, en aquest sentit (només durant les dècades de 1980-2000 es va recuperar poder de compra). Si volem horaris saludables, és obvi que cal reduir la jornada, i tendir a compactar-la. Hem d’entendre que, posteriorment a la pandèmia, s’ha produït un gran moviment de fons que alguns sociòlegs han denominat com a “la gran renúncia” que explica, bàsicament, que la gent està farta de viure per treballar, enfront del més raonable treballar per viure. I les noves generacions no semblen disposades (i això, particularment em sembla molt bé) a no deixar-se explotar intensivament i extensivament per alimentar certa mediocritat empresarial que no practica mecanismes de racionalitat empresarial (i que brama contra el teletreball perquè sent una necessitat patològica de fiscalitzar el seu temps). També hem de ser conscients que arreu del món occidental s’està lliurant una interessant batalla per la jornada de quatre dies laborables, amb experiències molt positives allà on s’ha practicat. Això sí, ja vaticino que això no funcionarà aquí tret que s’imposi per llei, perquè allò que caracteritza determinades mentalitats empresarials condicionades per la mediocritat és l’obsessió pel control i fiscalització dels treballadors. De fet, aquestes tècniques de gestió, darrerament implementades als serveis públics estan tenint com a conseqüència cert col·lapse i una creixent carència de treballadors, com passa a la sanitat o l’educació.
Una altra de les constatacions que explica com aquest reaccionarisme crític amb el fet que el debat públic sembli monopolitzat per aquells aspirats a Gran Germà que senten una obsessió malaltissa enfront de la jornada continuada a l’educació. A l’estat espanyol, Catalunya, acompanyada del País Basc i Navarra (on el sector privat és predominant), són les úniques 3 de les 17 comunitats autònomes (19, si afegim les colònies africanes) on s’ha vetat aquesta modalitat horària que implica una gran satisfacció de la comunitat educativa. De fet, al nostre país hi ha 25 centres de primària que la practiquen, emparats per un “pla pilot” que fa dècades que dura, i que després d’una avaluació elaborada per la inspecció educativa, constataven uns bons o molt bons indicadors de tota mena, especialment pel que fa al suport de les famílies, reducció de l’absentisme, millora del clima escolar o resultats educatius. Una avaluació que, per tal de poder tenir accés, va caldre fer servir el portal de transparència, perquè contradiu els prejudicis polítics dels responsables d’un Departament obsedit a custodiar-la com si fos la fórmula de la coca-cola.
Tanmateix, més enllà de la discussió continuada / partida, hi ha un fet innegable. A Catalunya, els infants de primària comencen a les 9 (tot i que alguns ho fan a les 8 com a servei d’acollida) i finalitzen generalment a les 4:30 (tret que facin activitats extraescolars). A Europa, l’horari promig és començar a les 8.30 i finalitzar a les 14:30. A Catalunya, el temps de confinament oficial dels infants és de 7 hores i mitja diàries (molt més del que treballen els adults holandesos, espanyols, francesos o britànics), mentre que a Europa són 6 hores.
Tenim una cultura del temps pèssima, extensiva, font de fatiga, frustració i infelicitat (no és d’estranyar el nostre consum massiu d’antidepressius). Una de les coses que no s’expliquen gaire en un país fonamentat en les desigualtats, és que més enllà de les econòmiques i socials, la del temps també és fonamental. No només els grups socials més privilegiats disposen de més temps, sinó de més flexibilitat favorable als seus interessos. I, per contra, quan més avall en l’escala social, el temps, normalment presencial i fiscalitat, sembla una condemna. Hem d’agrair a la Laia Estrada que posi damunt la taula un tema realment essencial per al benestar col·lectiu. Haurem d’agrair també els detractors, partidaris d’aquest reaccionarisme tan neoliberal que els desautoritza com a agents ideològics, la possible emprenyamenta que els inspiri aquest article.
