El PP és un partit centralitzat, Vox és un partit centrípet, Sumar no se sap ben bé què és i el PSOE diu que és un partit federal. Així ho remarquen els estatuts que es van confirmar en el darrer congrés, l’octubre del 2021: “El Partit Socialista Obrer Espanyol és una organització política de caràcter federal”. Tot és “federal” en el PSOE: el comitè, la comissió executiva, les altres comissions i fins i tot la seu. És tan federal, la seu, que se situa al carrer de Ferraz, 70, de Madrid. Tan federal com el tinent general Valentín Ferraz, que dona nom al carrer i que va lluir cavall i espasa al virregnat del Perú contra els independentistes argentins.
Què ha fet un partit tan federal pel federalisme des de 1977, des de les primeres eleccions dites “democràtiques”? Res palpable. El federalisme del PSOE és semàntic. No passa de les paraules. Des de la refundació que va significar el congrés de Suresnes -un congrés, per cert, que demanava “el reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”- és de profit escarbar per veure qui ha anat prenent les principals decisions i si el mando en plaza ha respectat la intenció federal. Les bones intencions empedren els camins de l’infern. I poca cosa més. El PSOE és tan federal com la FAI.
El federalisme de Felipe González va quedar contrastat quan, com a president del govern espanyol, va decidir la primera línia d’AVE a Espanya, que no va ser de Mataró a Barcelona ni d’Algesires a Almeria, sinó de Madrid a Sevilla. Això és el federalisme del PSOE. Una nova estructura fèrria que serveix per a lligar totes les capitals de província amb la capital del regne. Això és federal? Ausades i a manta.
La darrera expressió del federalisme del PSOE ha estat el sistema de tria de candidats a diputat en les darreres eleccions espanyoles. Va ser Pedro Sánchez qui va decidir qui l’acompanyava, al marge de l’opinió de les “federacions” i de l’únic partit “federat” al PSOE, que és el PSC.
La màxima expressió de federalisme socialista deu ser el PSC, que és un “partit” i no una “federació”. El PSC pot, menys o menys, decidir quina política fa a Catalunya. Però quan els socialistes catalans traspassen la ratlla de casa són PSOE. Aquest “federalisme” és exclusivament de caràcter cantonalista. La darrera revolta que van intentar Pere Navarro i el sector catalanista del partit va acabar com la darrera batalla de Valentín Ferraz.
Pasqual Maragall sí que s’ho creia, això del federalisme del PSOE. Fins i tot en va definir un de propi: una euroregió que coincidia, més o menys, amb els antics territoris de la Corona d’Aragó i que va quedar com un brindis a la lluna de València. Els “federals” socialistes espanyols del PSOE es miraven les alegres temptatives de Maragall com excentricitats inofensives. Allò es va acabar quan l’expresident de la Generalitat va mamprendre la reforma de l’Estatut de Catalunya, que aspirava a un “federalisme asimètric”, un concepte que només va defensar anys després durant deu minuts Pedro Sánchez, fins que la “federació” andalusa li va dir que deixara de fer la fotja. La reforma de l’Estatut va significar un canvi en la percepció que Maragall despertava entre els socialistes espanyols, que fins aquell moment se’l miraven com un extravagant i van passar a considerar-lo un perill desestabilitzador. D’aquesta manera i com a resum de tots els esforços maragallians, el Senat continua a Madrid, Deo gratias.
Què en queda, del “federalisme” del PSOE, doncs? Rampells i conveniències. Rampells com el de Francina Armengol, l’expresidenta de les Illes Balears, que deu ser l’única dirigent socialista que es creu els estatuts i les resolucions dels congressos del seu partit. Poca cosa més. Ximo Puig és tan federal com els soldats dels joguets Comansi. I conveniències com la que patim ara. Quan el PSOE necessita el vot dels rebels perifèrics apel·la al federalisme. Al federalisme made in Ferraz. És a dir, al verbalisme federal. D’aquesta manera, els dirigents socialistes i la premsa afí tornen a remoure ara la bassa del català al Congrés -han avançat: abans el recloïen verbalment al Senat-, la reforma del sistema del finançament, el traspàs -però no havia estat traspassat?- del sistema de Rodalies o a l’escorregut corredor del Mediterrani.
Són propostes estacionals, ocasionals, convenencieres. Si algú se les creu, és que no n’aprèn. Hi ha pragmàtics que condicionen qualsevol avanç en política “a la necessitat”. És a dir, es podria avançar cap a “una estructura federal de l’Estat” -ai!- amb el suport del PSOE, a còpia de necessitats estratègiques. Però aquests “avanços” tenen un problema. És el mateix PSOE qui els reverteix quan ja no els necessita o és el PP qui els fulmina quan arriba al poder. És allò de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. José Montilla va vendre’n el trasllat de Madrid a Barcelona com si haguera caçat un mamut. Els funcionaris van fer mudança a repèl i a contrapèl. Finalment, el Tribunal Suprem va anul·lar-ne el trasllat, no fora que el traslladaren a ell també. El govern de Mariano Rajoy va carregar-se la institució i la va fondre, amb vuit entitats supervisores més, en la Comissió de Mercats i Competència, amb seu a Madrid, com la del PSOE de Ferraz. No se sap exactament què n’ha quedat a Barcelona. És un misteri. Potser, una paradeta de pipes de carabassa. La primera i la darrera gesta del “federalisme” socialista espanyol ha estat fum. Borumballes federals.
Ara torna a la força el federalisme asistèmic del PSOE, que ha proposat que l’única federalista de la plantilla, Francina Armengol, presidesca el Congrés dels Diputats. Armengol no expulsarà de la sala els diputats que s’expressen en català almenys durant el primer mes. Després algú li recordarà què va passar amb la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, amb Pasqual Maragall i amb Pere Navarro, i els farà fora per confederats.
El federalisme del PSOE és d’aparador. Reapareix quan ho exigeix la temporada. La majoria dels barons de la castanya locals són ferms partidaris de l’Espanya una de Valentín Ferraz. Colònies d’ultramar incloses. És una qüestió de fe. Estúpidament contraproduent, perquè si Sánchez ara o tots els Sánchez que vinguen després volen governar, ho hauran de fer a còpia de convèncer uns partits de conviccions revoltoses contra l’Espanya habitual, que és central. El PSOE hauria de ser federal per no haver de recuperar en el discurs les velles intencions dels seus estatuts després de cada resultat electoral. I no ho és ni en té ganes. Però mentre se’l creguen -penitents sense remei- els qui li han de donar suport…