El desprestigi dels mitjans públics de comunicació a Catalunya, és tan aclaparador que ha forçat una mena de xafarranxo de combat al pont de comandament de la nau capitana, TV3. Alguna cosa va provocar aquest esvalot i sospito que les xarxes tenen molt a veure-hi. Les xarxes, les maleïdes xarxes, sobretot el femer del Twitter que els déus confonguin. Són una mena d’àgora d’opinió hipercrítica que, com Argos, el dels mil ulls, tot ho veu, ho fiscalitza i, si cal, ho desmenteix i ho denuncia.
Amb més raó corporativa que un tanc, els periodistes d’elit i comunicadors assimilats, la galàxia de lluminàries de la tv pública, anatematitzen l’ocellet blau i els agradaria tancar-lo a una gàbia, encara que fos d’or, com la seva. Però gàbia. Quelcom que faci veure als rebels assilvestrats del Twitter la greu responsabilitat d’uns mitjans consagrats en cos i ànima a justificar el poder polític que els paga. Que no veuen que la premsa no està per traslladar l’opinió de la gent al govern, sinó la del govern a la gent?
Però no només les xarxes; també el desballestament financer de la casa, que no ha estat un prodigi d’eficàcia empresarial i la trista petitesa de l’audiència han aportat llur gra de pólvora a l’incendi del barril. La decisió de lluitar contra el dèficit cercant l’audiència castellana-parlant competint amb les cadenes espanyoles en espanyolitat ha estat el tret de gràcia al projecte original de TV3 com a televisió catalana.
L’espurna que ha fet saltar tot ha estat la imatge d’una tv pública convertida en aparell de propaganda del principal partit del govern, amb el vistiplau del seu soci, que també rep de vegades. Una televisió que reprodueix fil per randa la figura que Althusser anomenava “aparell ideològic de l’Estat”. Bé, en aquest cas, d’un fragment de l’Estat, la Generalitat autonòmica, que la buida -i ridícula- retòrica hegemònica anomena “Generalitat republicana”.
Una concentració de comissaris i predicadors a tot arreu i a tots els programes, recitant a l’uníson la línia del partit. Un ramat de censors vigilant que no es manifesti cap discrepància que no sigui l’autoritzada pels que remenen les cireres ideològiques. El resultat és una monodia amb tuf eclesiàstic per acompanyar la rentada de cervell. Una televisió amb continguts publicitaris patrocinats pel partit del govern amb els diners de tots.
Doncs, calia una neteja a fons, un xafarranxo extraordinari, un rai que insuflés vida al cos mort del monstre de Frankestein. De les cendres del vell adotzenat butlletí televisiu, sorgirà com una flama nova, com una Fiammeta de Boccaccio, l’au fènix d’una nova televisió catalana. Amb quin tarannà? Com a una televisió plural i democràtica, neutral i compromesa amb la llibertat d’expressió? Com una que permet la confrontació d’opinions? Com una que interactua amb l’auditori aprofitant la Web 2.0 i és receptiva a l’opinió pública?
Nequaquam. Tot això és el passat. Ara per ara, els gestors de la catàstrofe televisiva proposen el model de la nova televisió de la nova catalanitat: Telemadrid. Un cop que s’ha espanyolitzat l’escola, toca espanyolitzar la televisió catalana. Els gestors provisionals/definitius han decidit que la política no interessa a la gent i que s’ha de suprimir de tota la programació. Cal deixar de capficar-se amb qüestions que només els que manen poden esbrinar i amb dificultats. Ja ho va dir Franco: feu com jo; no us fiqueu en política.
La política quedarà reservada als telediaris, cosa que permetrà grans estalvis pel que fa a la manipulació informativa i li donarà un caire més uniforme, més únic. Únic de pensament únic, del feixisme de tota la vida. Per a la resta de l’adoctrinament ideològic, caldrà fer valer els mitjans convencionals, fins i tot els digitals. Qualsevol cosa abans de permetre una televisió pública democràtica on es puguin confrontar doctrines diferents, sovint oposades, lliurement i sense vetos. Això és el que vol dir que la política no interessa a la gent, que no interessa que la gent s’interessi per la política.
Para la resta de la graella, tant els magazins com les tertúlies (que sembla seran el boc expiatori) i els programes especials tindran continguts no polítics, perquè hi ha vida més enllà de la política. Una vida d’alegria, més plena i satisfactòria, a l’abast de tothom. Una vida cara al sol. O sigui, Telemadrid.
3
2
