La trobada prevista dels dos presidents el d’Espanya i el de Catalunya i la incorporació de JxC a la taula de negociacions sembla haver restaurat o recompost una mica el maltractat, escarnit, esquinçat i atrotinat esperit d’unitat dels anys mossos de l’independentisme. Però té l’aspecte d’una unitat efímera. No només les dues majors corrents independentistes estan més afrontades que mai, malgrat que governin conjuntament, sinó que porten dues visions diferents sobre el “conflicte polític” entre Espanya i Catalunya.
Dues visions que tothom coneix i que podem sintetitzar com “l’opció dialogant” (ERC) i “l’opció trencadora” (JxC) amb poca esperança de clarificació perquè, en ser catalanes, es a dir, matisades, calibrades, retocades i refinades fins al florentinisme més exquisit, les dues visions apareixen entrecreuades: els partidaris del diàleg recorden que estan sempre disposats a trencar i els trencadors no desisteixen de reclamar diàleg amb tota la força del seu cor. Ambdues visions es troben en un equilibri molt semblant al de les forces en presència durant la guerra freda: el més intel·ligent que es podia fer era no fer res perquè qualsevol moviment desencadenaria un procés mútuament letal. Per primera vegada a la història de la humanitat, la paràlisi va ser l’única garantia de supervivència.
La mítica taula, de la qual els uns esperen tot i els altres res és òbviament un objecte polític quàntic, té una doble cara, com Jano i, per tant, una doble mirada: cap a Espanya i cap a Catalunya. Cap a Espanya es troba part d’un joc molt més obert, d’abast estatal, on la importància de Catalunya és moderada. Cap a Catalunya s’enfronta a una esfera pública (polítics, mitjans, partits, associacions, etc) absolutament pendent del dia a dia, dels resultats de les negociacions.
L’opció dialogant espera desesperadament que el govern s’adoni que el seu destí va lligat al vot dels catalans al debat dels pressupostos i, per tant vagi amb cura, conscient com ha de ser de la capacitat de pressió dels catalans. Però l’amenaça és com una arma d’avantcàrrega: un cop disparada costa molt tornar a carregar-la i perd la seva força i credibilitat. Al cap i a la fi, la raó per investir a Sánchez en primer lloc va ser evitar noves eleccions que guanyarien les dretes. Aquest perill es manté i no només es manté sinó que fa com tots els perills ben alimentats i de bona estirp, com diria M. Rajoy: creix. L’esperit de FET y de las JONS, reduït avui al minimalisme de VOX ja ha registrat una proposta per il·legalitzar als partits independentistes. Que penseu que faran amb ells si assolen el poder? Serà l’Apocalipsi de l’independentisme, oi? Per què investir de franc a Sanchez (la investidura a canvi d’una taula de negociacions en els termes acordats és a canvi de res) i no fer-ho quan la raó per investir la primera vegada es manté, fins i tot creix?
L’altra cara, la més fosca es troba en una situació impossible a Catalunya. Fer valer els pressupostos com a prova de la capacitat de pressionar equival al cant de sirena de l’opció negociadora. Si els aprova, al millor dels casos, serà a canvi d’una altra promesa tan incerta com l’anterior i amb el vot en contra de l’altre sector independentista. Si els rebutja, haurà d’acceptar la possibilitat d’unes eleccions estatals que no ha pogut evitar, encara que va moderar els seus plantejaments per tal d’impedir-las.
Quant al vessant espanyol de la taula, a diferència del català, el tret dominant és la unitat. Pel que fa a Catalunya les diferències entre PSOE i UP són retòriques. La posició del govern és sòlida. Si la finalitat de la investidura va ser injectar estabilitat al declinant sistema del 78, s’ha aconseguit plenament. Els espanyols pensen que tenen garantit el reticent suport “dels catalans” sempre a canvi de res o de concessions retòriques a causa de la por que inspiren els tres genets de l’apocalipsi, que tenen el quart tancat al cos de guàrdia. La seva posició està reforçada amb un truc molt conegut a la teoria de jocs i que gairebé sempre dona bons resultats, coneguda com a opcions “autolimitades”: jo ben voldria donar-te el que em demanes, diu el PSOE, però la majoria del meu partit, on hi ha creuats de la causa castellana més imperials que els tradicionals del Cara al Sol, no m’ho permetrà i, arribat el cas, la disciplina de vot del grup parlamentari socialista podria trencar-se. Conclusió: en voler guanyar-ho tot, ho hem perdut tot.
Finalment, una altra cosa serà l’impact a Catalunya del “no” als pressupostos en Espanya. La imposició final d’un “no” unitari resoldria la disputa entre les dues opcions i les dues vies cap a la independència, però situaria a ERC en un lloc impossible, amb la seva ànima dividida entre els dos marcs mentals en què és debat aleshores, l’espanyol a Catalunya i el català a Espanya.
