Tothom pot ser víctima d’una ensarronada alguna vegada, perquè al darrere sempre hi ha una confiança traïda o un excés de bona fe. Però quan la víctima compta per segles el temps que fa que l’ensarronen i per milers les ensarronades que li han fet, ja no estem parlant de confiança traïda ni de bona fe. Ni tan sols de candidesa grotesca. Estem parlant d’una operació feta a quatre mans, ensarronador i ensarronat, destinada a afavorir els interessos de tots dos. La Taula de Diàleg, n’és un exemple ben il·lustratiu.
L’ensarronada de la Taula és una operació política que neix de dues necessitats. D’una banda, de la necessitat del govern espanyol de fer creure a Europa que Espanya no és Turquia –l’indult (vexatori) dels presos polítics (que no amnistia) és fruit d’això perquè li resultava insostenible–; de l’altra, de la necessitat d’Esquerra Republicana, la nova Convergència, d’emmascarar el seu immobilisme al poble català i a molts dels seus votants de bona fe. En altres paraules, ni PSOE-Podemos ni Esquerra tenen cap projecte per a Catalunya que no sigui la seva subordinació a Espanya.
Espanya ha mentit sempre, sempre, sempre als catalans. Sempre i en tots els camps. La mentida és un dels trets idiosincràtics d’Espanya en relació amb tot allò que afecta Catalunya. Darrerament, ho han pogut comprovar la justícia italiana, en particular, i la justícia europea, en general, a propòsit del cas del president Puigdemont. Són segles de tripijocs, de mentides, de fraus, d’ensarronades i de corrupció amb un únic objectiu: mantenir Catalunya sotmesa a Espanya fins a la fi del món. Els mitjans a emprar, per bèsties que siguin, no importen. I si cal fer el ridícul internacional, es fa, i si cal violar els drets humans, es violen, perquè no hi ha res en aquesta vida, absolutament res, que estigui per damunt d’Espanya.
Esquerra Republicana ho sap de sobres, això. Sap perfectament que la Taula és una pèrdua de temps. Però només per a Catalunya, no pas per a Esquerra ni per a PSOE-Podemos, perquè per a qui no té res a oferir no hi ha res millor que el pas del temps. En aquest sentit, és molt més greu el comportament de la part catalana que el de l’espanyola, ja que aquesta fa el que hom espera que faci tot Estat opressor, que és fer-se l’orni quan el sotmès s’exclama. Allò que no espera ningú és que el sotmès li compri el discurs, que hi col·labori i que pretengui entabanar la resta de sotmesos dient-los que aquesta vegada sí, aquesta vegada, després de segles d’ensarronades i d’agressions, s’ha produït el miracle i hi ha realment algú a Madrid molt interessat a escoltar Catalunya i a “concedir-li” l’amnistia i l’autodeterminació d’acord amb la voluntat de les urnes tot seguint l’exemple de dos estats tan democràtics com el Regne Unit i Canadà. Francament, és inimaginable que fins i tot a Esquerra hi hagi algú amb un nivell de candidesa tan extrema per empassar-se això, la qual cosa demostra la gravetat de l’ensarronada que suposa la Taula de Diàleg.
La Taula de Diàleg neix morta, perquè les hostilitats espanyoles, via policial i judicial, no només no s’han aturat, sinó que es mantenen de manera exacerbada, cosa que viola la base ètica de tot “diàleg”; la Taula de Diàleg neix morta, perquè l’U d’Octubre no vam sortir al carrer, ni vam posar les urnes, ni vam ser apallissats perquè volíem ‘dialogar’ sobre La Ricarda; la Taula de Diàleg neix morta, perquè, en definitiva, no hi ha res a dialogar. Res de res. M’explico: tot allò que es ‘dialogarà’ seran afers autonòmics que ja disposen dels seus canals bilaterals oficials i dels seus responsables al capdavant de les conselleries de la Generalitat i dels ministeris espanyols. Per parlar del mateix que parlen la resta de Comunidades Autónomas no cal cap Taula de Diàleg. Llevat, com és el cas, que calgui representar una comèdia. La comèdia de Pedro Sánchez i Pere Aragonès. No m’estranya que el senyor Sánchez només tingui elogis per al senyor Aragonès. Per a ell, ha estat tota una troballa.
Menteix, per tant, Pere Aragonès, quan ens diu que la Taula de Diàleg és una taula de negociació. No, senyor Aragonès. Això no és veritat. No ho és, perquè per tal que l’opressor s’assegui a negociar cal que l’oprimit tingui la paella pel mànec en alguna qüestió que afecti negativament el primer. I aquest, com sap vostè, no és el cas de la part catalana. Podria tenir-la, la paella pel mànec, si estigués disposada a desobeir i desestabilitzar econòmicament Espanya amb totes les conseqüències. Però Esquerra, fidel al mestratge pujolista, ja s’ha encarregat de deixar ben clar que la independència “ara no toca”. Arribats aquí, quina és la força de la part catalana a la taula de Pedro Sánchez? Cap ni una, perquè si hi ha una cosa que la part espanyola sap molt bé és que Esquerra no és que no tingui la paella pel mànec, és que ni tan sols té paella.
