Hi ha, entre els sectors més reaccionaris, una adoració per la figura de Margaret Thatcher. La contemplen com a algú amb capacitat de sacsejar un país i portar-lo vers la prosperitat i el creixement, i també amb la capacitat d’esclafar implacablement els seus enemics (sindicats, estat del benestar, serveis públics). Personatges com Ayuso, o també la dreta classista llatinoamericana interpreten la seva figura de manera maniqueista, com a la figura que contraposa llibertat a comunisme (o socialisme, o qualsevol altre element, que al seu parer, esdevé una limitació als impulsos de l’individu en un sentit llibertari a l’estil d’Ayn Rand, la musa del neoliberalisme del segle passat).
La realitat, especialment si la mirem amb ulls d’historiador, és una altra de ben diferent. Que surti en un llibre recent del prestigiós historiador britànic Ian Kershaw en el recull de biografies de personalitats del segle XX “Personalitat i poder, forjadors i destructors de l’Europa Moderna” al costat de personatges com Hitler, Mussolini, Franco, Lenin o Stalin, no és precisament una bona targeta de presentació. Kershaw, acadèmic reputat, format a Oxford, professor de la universitat de Sheffield, autor de la que podríem considerar la biografia més canònica d’Adolf Hitler, i que políticament podríem encasellar en una mena de liberalisme moderat, més aviat la considera la madrina del Brexit, una persona de caràcter absurdament inflexible, oportunista i una influència molt negativa per a la societat britànica. I en això coincideix amb un servidor.
Per als amants de les sèries, no cal insistir en el fet que una de les millors de la darrera dècada és The Crown, aquesta superproducció de Netflix que, fent servir la trajectòria política i personal dels Windsor en general, i de la traspassada Isabel II en particular, ens permet resseguir, com tota gran sèrie, per reflectir l’evolució política, social i econòmica de la societat britànica. I en la darrera temporada els guionistes ens obsequien amb un retrat impressionant sobre la que va ser la primera dona que va ocupar el càrrec de primera ministra, amb una interpretació magistral a càrrec de Gilliam Anderson (la d’Expedient X). Servidor de vostès, que s’ha mirat tres vegades aquesta temporada centrada en la dècada de 1970 i la primera meitat de la de 1980, es pensava que Anderson dibuixava una Thatcher caricaturitzada, més o menys com la també magistral interpretació del mateix personatge a càrrec de Meryl Streep, a La dama de ferro (2011). Tanmateix, en la confrontació amb les imatges d’arxiu de l’antiga premier britànica es percep la perfecta imitació, fins al mínim detall, la gestualitat, la tibadesa verbal i la mirada assassina de la que va transformar, per sempre, i per mal, el Regne Unit. I era més aviat la Thatcher real la que semblava una caricatura, un personatge absurdament sobreactuat, amb una gran capacitat destructiva. Nou anys després de la seva mort, no és exagerat qualificar-la de personalitat tòxica, capaç de trinxar tot un país, i generar una influència molt negativa arreu d’Occident.
Thatcher no va ser conservadora. Va ser una transformadora, com ella mateixa reivindicava. Va aplicar les teories del neoliberalisme més despietat a la societat britànica a partir de la doctrina del xoc (l’aprofitament de circumstàncies excepcionals per aplicar mesures draconianes fonamentades en el principi que els rics saquegen els pobres), que tan bé va descriure la pensadora canadenca Naomi Klein. De fet, en les converses amb el seu “estimat amic” Augusto Pinochet, lamentava no disposar del poder il·limitat de què havia disposat el militar per imposar manu militari el neoliberalisme més despietat. Amb un narcisisme poc contingut i amb una seguretat pètria en si mateixa, va acabar transformant el Regne Unit en un país més hostil, insolidari, egocèntric, patrioter,… una mica a la seva imatge i semblança.
La majoria d’historiadors coincideixen que l’era del thatcherisme va tenir els mateixos efectes d’una plaga de llagostes. La seva intervenció econòmica va resultar una catàstrofe. Amb la intenció de rebaixar una inflació de dos dígits al 4-5% (l’únic objectiu complert) va aconseguir una greu contracció econòmica, la triplicació d’una desocupació que ja era exagerada, un dèficit desbocat, la destrucció dels necessaris contrapoders en tota democràcia (com eren els sindicats o les associacions veïnals) i tot plegat, a banda d’un empobriment generalitzat entre les classes treballadores, i contràriament a les seves intencions, la despesa pública no va disminuir, sinó que va continuar incrementant-se com en les dècades anteriors. De fet, sí que va aconseguir multiplicar les desigualtats econòmiques i culturals anteriors a l’esclat de la primera guerra mundial.
Ara bé, hi va altres efectes que van anar més enllà del que havien calculat els seus propis partidaris. La seva passió pel “lliure comerç” i la recerca del guany empresarial va acabar per desmantellar la indústria britànica, que va encetar una política de deslocalitzacions, especialment a l’Àsia, fet que, no només va devastar regions senceres (especialment al nord industrial, on va posar les bases per a l’hostilitat contra una Europa, a qui els mitjans controlats pels grans magnats thatcheristes com Rupert Murdock atribuïen el fenomen), sinó que va accelerar-ne el declivi econòmic i industrial de la Gran Bretanya, cada vegada més dependent a nivell tecnològic, i havent perdut bona part de les seves joies de la corona (com ara la seva indústria automobilística, o haver perdut també independència energètica). Per contra, a partir de les seves polítiques desregulatòries, els únics que van sortir guanyant van ser la city de Londres, creant un hub financer destinat a especular i empobrir la classe treballadora. En altres paraules, Anglaterra ha passat del fum de les fàbriques a fabricar fum. Una altra de les mesures empreses van ser la privatització dels serveis públics, amb els efectes coneguts d’un creixement exponencial de preus i una caiguda a plom de la qualitat. S’expliquen històries com ara la multiplicació del preu d’uns antigament orgullosos ferrocarrils, paral·lelament a la clausura de milers de quilòmetres i la tendència a acabar amb la llegendària puntualitat britànica. O la reducció a la meitat de les netejadores dels hospitals públics (amb sous rebaixats) que implicaven la multiplicació de les infeccions contretes entre els ingressats, que al seu torn, disparaven la despesa. O el fet que la venda de l’habitatge públic -segons la dama de ferro, per entrar en una dinàmica de “capitalisme popular”, que ha posat les bases d’una bombolla immobiliària que es pot considerar una de les principals indústries a escala mundial, i un greu problema de limitació d’un dret bàsic, responsable de la davallada del nivell de vida de les noves generacions. O una privatització d’empreses energètiques que, a la pràctica, han permès aquesta extorsió a escala europea que estan protagonitzant els grans grups inversors en directe, i que posa en perill la pròpia indústria europea.
Ara bé, i com ella mateixa deia el mateix dia que entrava per primera vegada al número 10 de Downing Street, tot citant Sant Agustí, el que ella no era transformar el país, sinó transformar les ànimes. I en aquest sentit, ho va aconseguir. El virus del neoliberalisme va instal·lar, com a un paràsit destructiu, el sentit d’individualisme competitiu en el convenciment dels britànics i els europeus. L’egoisme va trinxar els nexes socials i el sentit de la comunitat (allò de “la societat no existeix, només els individus i les famílies, Thatcher dixit). I a còpia d’aquestes transformacions, avui occident en general i el Regne Unit en particular és un lloc pitjor, més inhòspit, més fràgil des d’un punt de vista social i econòmic, més feble des de la psicologia col·lectiva. I és en aquesta mena d’hivern social on apareix el monstre del feixisme.
Perquè, en el fons, la secta dels adoradors de Margaret Thatcher, anhelen el mateix que el feixisme, la transformació de les ànimes en la direcció d’un món aristocràtic en què una minoria pugui esclafar la majoria social. Més o menys com reivindica bona part d’una dreta espanyola, ultradreta espanyola (i una part de la catalana) en una combinació de suposada “llibertat econòmica” amb restriccions a les llibertats individuals i qualsevol indici de sentit col·lectiu.
5
4
