L’1 d’octubre de 2017, dos milions llargs de catalans van demostrar que les revoltes polítiques no neixen als despatxos ni als parlaments, sinó a les places, a les escoles, als carrers. Les transformacions socials profundes sempre comencen de baix a dalt, i mai a la inversa. I l’independentisme català, pacífic, democràtic i transversal, es va sumar a la història.
Però aquell mateix dia també es va començar a esberlar la unitat independentista que, justament, havia fet possible que un estat i les seves clavegueres fessin fallida de forma inesperada. Les discrepàncies estratègiques i la por legítima van anar dissolent una cohesió que semblava indestructible. L’Estat espanyol va respondre amb repressió, presó i exili, i els líders polítics no van estar a l’altura de l’energia social que els empenyia. Avui, vuit anys després, la repressió continua, però l’independentisme institucional s’ha acomodat en un context plenament autonòmic en què practiquen el peix al cove com a mal menor.
Per les raons que siguin, els partits independentistes avui són incapaços de dibuixar un nou horitzó compartit i viuen atrapats en el pacte amb el PSOE i el PSC com a mètode de supervivència. No han sabut renovar lideratges ni tampoc han ofert un full de ruta que superi la improvisació i la retòrica. No és fàcil: al davant hi ha una màquina piconadora molt potent. Però dividits, enfrontats i internament dèbils encara és més difícil.
Ara bé, la crítica no és només per a l’independentisme. L’autonomisme que professen els partits d’obediència espanyola a dreta i esquerra també està esgotat. No il·lusiona ni els seus i cronifica una societat precària en educació, salut, habitatge i treball. Catalunya, i Espanya, continuen atrapades en un joc de sumes i restes parlamentàries on el PSC i el PSOE governen amb certa comoditat. I sobretot, amb la certesa que no els trauran del poder mentre duri la legislatura perquè en el bloc independentista no hi ha un relat que connecti amb aquells dos milions llargs de catalans de l’1 d’octubre.
Amb tot, el llegat de l’1-O no s’ha perdut del tot. Va quedar clar que la força transformadora rau en la societat civil, capaç d’organitzar-se i resistir també quan la política falla. De l’altra, va evidenciar que sense lideratges valents i estratègies compartides, les energies populars acaben en frustració i desencís. Ara la política és pura gestió de la inèrcia. Però tot és cíclic.
