Sunak

Churchill no era un matat, tothom ho sap, però hi ha gent benestant, rics i riquíssims. Avui un multimilionari és el nou primer ministre de la Gran Bretanya. Ha aconseguit amb aquesta condició eclipsar momentàniament la situació crítica que viu el partit conservador al que pertany, on es succeeixen a ritme de vertigen els líders amb la preocupació de poder perdre les properes eleccions front un partit laborista que no hi arribarà desgastat pel fer d’haver hagut d’enfrontar ni la pandèmia, ni la crisi energètica. Ha aconseguit també que ningú pensi ara si el Brexit pot significar per al Regne Unit un suïcidi geopolític en un món de potències multipolars. Fins i tot sembla una anècdota el color de pell de Rishi Sunak, tot demostrant que el diner té una enorme capacitat per esborrar racismes i xenofòbies, que tants cops tenen a veure amb lluites inconscients per la supervivència.

Què pensarà el poble britànic, devot d’Elisabet II com no podrà ser-ho del seu fill, de la fortuna –diuen que superior- de Sunak? Creuran que tants diners el mantindran lluny del patiment de bona part, com succeí al príncep Siddharta fins la seva il·luminació? La seva història personal fa inversemblant la possibilitat que hagi conegut, per exemple, la misèria dels pobles miners que retrata Ken Loach en els seus films. Ha dit que mantindrà el nivell d’impostos perquè la situació és greu (voldríem una tal sinceritat en el nostre President del Govern), però és tant com dir que li sembla bé gravar i reduir la seva pròpia fortuna. Potser sí, potser ha canviat de bàndol, però resulta poc creïble tenint en compte que en el sistema electoral britànic cada membre de la Cambra dels comuns és representant a la circumscripció on ha estat escollit (ell, en concret, per Richmond, en el comtat de Yorkshire) i que ho és des de 2015 pel partit que representa els interessos dels més afavorits.

Sigui com sigui, Sunak convida a la reflexió entorn el perfil idoni en els nostres representants polítics, no tant, que també, pel fet que una situació folgada prèvia pugui permetre esperar que no utilitzin el poder per al lucre privat, sinó sobre tot perquè en el fons sols pots ser lliure en política qui tingui assegurada la seva manutenció més enllà dels càrrecs, als quals, altrament, s’agafarà aferrissadament o pels que vendrà tots els principis si li asseguren una nòmina. Com tenim tants noms en tots les formacions polítiques i tan recents exemples de que tot canvi s’hi val si asseguren les llenties, no en diré cap, perquè no cal fer sang.