Parlo de l’exposició que, en nom d’ERC i JxC van fer Pere Aragonès i Jordi Sánchez de l’anomenat “preacord” de govern i l’explicació que van fer en roda de premsa posterior. Trigar tres mesos a reconèixer que hem de fer un govern in extremis perquè no es digui que som incapaços de fer un govern amb el 52% no és massa brillant. Si també renunciem als principis per tal d’arribar a un acord només per evitar noves i temeràries eleccions que posarien en perill centenars de càrrecs de confiança, cadires i endolls es pot dir que l’acord ha estat un fracàs sota l’ombra del famós “París (la Generalitat) bé val una messa (espanyola)”. El preacord es diu preacord perquè és una promesa d’acord. El que ens han venut com una fita és que han estat capaços de posar-se d’acord que ja es posaran d’acord. El cas és guanyar temps i esperar que escampi.
El “nou” preacord es basa a la mateixa aliança política del govern anterior que, al seu torn, va trigar tres anys i escaig a no fer gairebé res cap a la independència. Preveu una reorganització de les conselleries, el que ha provocat ja l’habitual especulació sobre noms. I grans paraules sobre òrgans col·legiats que sempre inspiren respecte.
Si és la mateixa aliança política serà el mateix govern. Una reorganització funcional no garanteix un funcionament millor, encara que a la presentació es puguin fer tota mena de retòriques flamboyants sobre la modernitat i la postmodernitat.
Per fer un govern nou a partir d’un govern vell cal canviar la seva orientació política o el que s’anomena amb curiosa paràfrasi, l’orientació estratègica o la mirada estratègica de la qual, només faltaria, sempre es recorda que és plural.
Llavors la proposta de preacord entra en una zona nuvolosa i la mirada es torna boirosa. Hi ha una voluntat de coordinar (coordinació és un terme sovintejat) ambdues orientacions estratègiques, per tal d’en fer una. Al capdavall això es compleix, des del moment que JxC assumeix explícitament l’estratègia d’ERC d’atendre els resultats de dos anys de taula de negociació, per cert, l’únic termini concret que s’esmenta.
Que ERC assumeixi l’estratègia de JxC, però, no vol dir res, car no té cap concreció sinó que consisteix a mantenir viva la demanda d’autodeterminació i, passats dos anys sense resultats positius, posar-se amb determinació a cercar altres camins per tal de fer realitat el dret d’autodeterminació, etc., etc.
Esgotar dos anys sencers en comprovar el que ja se sap abans de començar a comptar, és a dir, que no hi haurà ni cap amnistia, ni cap autodeterminació, no té gens sentit des d’una mirada estratègica independentista sigui del color que sigui. Té en canvi tot el sentit des d’una mirada no independentista. El temps no pot donar (més) raó a l’independentisme, però sí que pot restar-li possibilitats de fer-la servir.
Considereu la divertida qüestió de la coordinació a Madrid. Sembla una mica complicat que JxC accepti la tesi del portaveu republicà al Congrés que cal estabilitzar, enfortir, el gobierno d’Espanya. Sens dubte, una de les qüestions conflictives que haurà de resoldre l’òrgan màxim de decisió estratègica una mena de Think Pentagon (els tres partits i les dues organitzacions socials) amb el qual haurà de coordinar-se el CxR que també ha de reorganitzar-se o sotmetre’s. La finalitat d’aquest òrgan tan grandiós com inútil és acabar amb el Consell de la República, únic òrgan fora de l’abast de l’Estat espanyol i, per tant, fora de l’abast del seu servent, la Generalitat espanyola que l’acord anomena “republicana”
Si la qüestió política no està clara, sí que ho està la qüestió de la gestió pràctica, basada, diu Aragonès, a la confiança i lleialtats mútues de les quals, com tothom sap, hem tingut moltes proves al passat. Hi ha una encomiable unanimitat a refrendar el programa electoral d’ERC, el famós Quartet d’Alexandria de l’àmbit social, el feminista, el verd i el de la revolució democràtica i tot això inspirat en la cerca del bé comú. Amb raó diu Pere Aragonès que es tracta d’un govern al “costat de la gent”, repetint l’eslògan de la campanya electoral.
Si encara voleu més proves que aquest preacord és una rendició total de JxC davant ERC, considereu que els mitjans públics de comunicació queden sota control total d’ERC que els fa valer com a aparell de propaganda propi i d’atac sistemàtic a JxC. El mateix dilluns que Pere Aragonès parlava de lleialtat mútua estava el comissari polític Sergi Sol vilipendiant JxC a la ràdio pública que ell controla.
4 
216 
