Ja fa set anys -set anys!- que es van emportar el taüt del general Franco del Valle de los Caídos. Pedro Sánchez va dir que “ressignificaran” aquell munt de pedres. I què? Tothom sap que això no passarà. D’entrada, perquè l’any que ve vindrà un govern de PP-Vox que, en fi, és igual. Però sobretot perquè allò significa allò i ho continuarà significant. Llevat que substitueixin aquella creu descomunal per una mega roda multicolor del desenvolupament sostenible. Però, ni hi ha pebrots ni ningú llençarà els diners per aquí, per progre que sigui.
Això ve a tomb per la gran operació ressignificadora de la simbologia espanyola que estem vivint, aprofitant la passió futbolera -i l’alienació mental transitòria- del Mundial. En realitat, aquesta empenta ressignificadora té molt a veure amb la indigència simbòlica de l’esquerra espanyola. La Transició va oferir ministeris i portes giratòries a socialistes i comunistes que es feien socialistes, però els que manaven van ser intransigents amb les estructures de l’Estat -sense fer-ne gaire ostentació- i amb la iconografia -exhibint-la al màxim- perquè quedés tot ben claret. L’esquerra espanyola s’ho va empassar tot. La monarquia, la Marxa Reial, el Día de la Hispanidad i la rojigualda. Tot és tot. Potser són l’únic col·lectiu del món que ha abandonat les seves insígnies i emblemes voluntàriament. Misèries d’haver acceptat el resultat la Guerra Civil.
Ha estat tanta la pobresa simbòlica d’aquesta gent que uns quants van acabar indignant-se i, el 15-M de 2011, van rebuscar a l’altell de l’avi i van treure la tricolor al carrer. I van dir no sé què de la República i tot, tu! Un èxtasi momentani que va donar una mica de feina a les clavegueres policials, judicials i mediàtiques de Madrid. El pal de sempre i una mica de pastanaga per fer que, com és habitual, els comunistes es tornin socialistes. L’Urtasun encara hi és.
Però, al que anàvem. Aquests orfes simbòlics, desproveïts una i altra altra vegada, han tingut una idea que els sembla genial. Si no tenim bandera, ressignifiquem la dels altres. O no diuen que és la de tothom? Som-hi, doncs. I aquí és on entra en joc l’única eina disponible: la selecció de futbol. Per aquesta porta s’accedeix, pensen, als símbols dels que sí que en tenen. Si els de la rojigualda es tornen bojos amb la roja potser els deixaran compartir els colors, ressignificats amb el pintoresquisme de jugadors bascos, catalans i, ep, negres que també són bascos i catalans. Per ofrenar noves glòries a Espanya els ofereixen haver aportat simbòlicament exemplars de taxonomia difícil que, a sobre, juguen al Barça. Tot plegat, només a canvi de deixar-se ressignificar una miqueta. Com deia Jordi Évole des de Central Park, “la selecció representa la pluralitat de tota Espanya (…) Ningú no m’ha dit a Catalunya que vulgui que guanyi Argentina”. Sembla que no té cap independentista a prop.
El seu problema és que la dreta espanyola no té cap incentiu per deixar-se ressignificar. La bandera, la polsereta i el yo soy español, español, español, com el Valle de los Caídos, volen dir el que volen dir. I els és ben igual la mendicitat simbòlica dels progres. Per això, quan va aparèixer el Borbó a fer-se fotos a la gespa els de la rojigualda van cridar “Pedro Sánchez, hijo de puta“. Ben fort. I banderes al vent, com les dels que anaven a insultar a Ferraz. Els afusellaven el 39 i els volen ficar a la presó el 26. Encara que Cubarsí i Oyarzabal guanyin per a ells. Fins i tot Zapatero, com la Castafiore, ha perdut les joies. Pobres progres.
Però, més enllà de la ressignificació roja/rojigualda, el més interessant és la batalla simbòlica pel FC Barcelona. Aquí hi ha hagut un xoc discret, però frontal. La mateixa onada simbòlica d’espanyolisme soft ha volgut amarar el Barça. Si els jugadors de la Masia són aquesta Espanya suau com la vaselina, el club també ho és. Com diu Évole, ara els culers han d’anar amb Espanya. Sosiego perquè només la selecció espanyola és més que un club. I la contra. Sempre oportunista, Joan Laporta ha intentat la mateixa operació just en sentit contrari: La selecció espanyola és marca i propietat del Barça i reclama gestionar-la al seu favor. Però tornem-hi. El Barça i la roja signifiquen el que signifiquen i les seves masses socials no es mouran ni un mil·límetre. Ho veurem, com sempre, el pròxim Barça-Madrid.
Només hi ha una salvetat en tots aquests intents de ressignificació intensos, però de poc recorregut. Tenen nom: Lamine Yamal i Ferran Torres. A tots dos els ha caigut al damunt una onada de llagoteria, piloteig i adulació que no han resistit ni una mica. Lamine Yamal sembla incontrolable i Torres s’exhibeix amb els complements d’un fatxa de catàleg. Aquí sí que hi ha un compte enrere explosiu que haurà de ser el club -i Laporta en primer lloc- que s’haurà d’encarregar de desactivar. Venent o convencent. Són dos nois, certament, però ja són dos símbols ressignificats. Esperem que conjunturalment.
El cas és que s’ha acabat el Mundial. I, com passa als contes, tot torna al seu lloc. La Ventafocs no tenia cap carrossa i els progres no tenen cap bandera. Catalunya i el Barça sí que en tenen. I himnes. Ei, amb lletra i tot.
