És obvi que no hi ha una explicació satisfactòria i decent per als pagaments del FC Barcelona a Enríquez Negreira. Ja la sabríem. Però encara és més evident que hi ha una ofensiva brutal contra el club, tant pel que és com, sobretot, pel que significa. De la mateixa manera que hi ha un discurs fort i sostingut, amb origen als mitjans de comunicació madrilenys, contra el dinamisme de l’economia catalana -i una pressió constant en favor de la deslocalització a Madrid-, el Barça també forma part destacada dels actius d’una societat catalana que consideren que cal afeblir. Atacar el club va en el sentit d’intentar rebaixar l’autoestima general dels catalans.
Espanya té una policia violenta, uns serveis secrets delinqüencials, un sistema judicial amarat de fanatisme ultra, una economia basada en el capitalisme d’amics i la corrupció incrustada en el moll de l’os del sistema. Però això no fa que l’Espanya espanyola consideri que són incapaços d’autogovernar-se, que siguin estructuralment immorals ni, encara menys, que el desastre institucional tingui com a solució ser governats des de Barcelona, Lisboa o París. Que l’emèrit saludi els espanyols des dels Emirats Àrabs i Ferrovial faci el mateix des d’Àmsterdam és notícia d’un dia i tal dia en farà un any. Contra les estructures de Catalunya, en canvi, s’hi escriu diàriament.
Dit això, aquesta vegada topen amb un os dur de rosegar. Al FC Barcelona li han afusellat un president i té més reserves d’autoestima de les que són capaços de mesurar. A més, afortunadament, la presidència està en mans de Joan Laporta, un personatge que ni defuig el conflicte ni demana perdó per les seves conviccions. No sé què ha passat amb Enríquez Negreira i estarà bé esclarir-ho -si és que la justícia espanyola és capaç d’actuar al marge el seu gentilici-, però és molt més preocupant i prioritari resoldre què ha passat dins l’Operació Catalunya i per què aquest país ha hagut de passar per una plaga de Pegasus. Els arbitratges del futbol, què volen que els digui…
40 
