En un país que en només vuit anys ha passat de proclamar la independència a defensar que es canti El meu avi, cal posar les coses en valor. Poquíssimes institucions del país poden presumir de la seva rellevància internacional, i encara menys poden vantar-se de tenir la dimensió nacional que la direcció de Josep Pepe Serra ha donat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Una direcció que ha convertit l’edifici de Montjuïc en una joia de la corona de l’entramat cada cop més magre que tenim al país. Només cal veure la cura, amb una suavitat de bombolla de Corpinnat, amb què el MNAC ha treballat la xarxa de museus d’art d’altíssim nivell arreu del país. Generós, universal i treballant amb una moderníssima mentalitat nacional amb l’objectiu que el nostre patrimoni tingui memòria, rigor i, sobretot, sigui fàcil el seu gaudi i comprensió.
Sembla que Catalunya hagi redescobert el MNAC arran del tèrbol cas de les pintures murals de Sixena. En tot cas, s’ha redescobert com una estructura indispensable per entendre què som i què volem ser. Els tècnics que ha enviat l’Aragó, per no fer res més que prendre mides i fer retratos, han quedat encantats de descobrir que l’equip del MNAC són sobretot, professionals. I així han actuat i així li han fet saber, amb tots els ets i uts, a la justícia.
Més enllà que el mateix director s’ha posat a disposició de la jutgessa d’Osca per exposar-li el gran risc que suposa el manlleu dels frescos de Sixena, salvats per Gudiol i per una acurada conservació del MNAC, l’equip del museu ha mantingut la posició. Des del minut zero s’ha negat a tocar res i ha aportat informes, estudis i raons per deixar les coses com estan. Sense escarafalls, sense proclames, sense posts d’Instagram. Cada passa que fan es tramita al jutjat i si els advocats de l’Aragó diuen ximpleries en els seus escrits -que ho fan- la rèplica és contundent i seriosa. La seva feina és conservar i la fan amb excel·lència, a l’espera que la raó s’acabi imposant. I si algú acaba demolint una obra única, no seran pas ells.
De moment, la jutgessa ha aturat l’ofensiva que semblava dirigida per Agustina d’Aragó. Ha descartat multar el museu i ha donat tràmit a la institució perquè presenti una agenda creïble. Sempre serà més creïble la proposta del museu de Montjuïc, perquè l’actitud de les autoritats aragoneses no respon a criteris racionals, ni raonables, sinó d’emotivitat política i un cretinisme cultural aclaparador. Tothom sap, i així ho han vist fins i tot els tècnics aragonesos que s’han estat tres dies a Barcelona, que tocar les pintures calcinades és, simplement, una bretolada indigna dels poders públics. Una absurda decisió bastida en l’ànim anticatalanista que juntament amb la lliga espanyola de futbol i la Guàrdia Civil cohesionen Espanya.
Sort n’hi ha hagut del MNAC i de la seva intensa feinada de preservar i advertir del que pot passar amb els frescos romànics més importants de l’etapa del 1200. I sort n’hi ha d’iniciatives, com les d’Acció Cassandra, que, com a mínim, de moment ja han obligat a entrar en joc el Tribunal Constitucional. La Generalitat ni tan sols ha reclamat les despeses de conservació. Tant de bo les institucions polítiques del país haguessin actuat com ho ha fet el MNAC tots aquests anys -i encara el que veurem-, llavors rai que seríem un país simplement normal, amb memòria, caràcter i convicció.
