“De Catalunya, quedi clar, jo no en busco cap essència: tot just la independència”. Aquesta frase és segurament una de les idees més importants i, a la vegada, mal interpretades del gran pensador Xavier Rubert de Ventós, recentment traspassat. Sobretot perquè algú, des de la ignorància, la va voler presentar com una mostra del que s’ha anomenat “independentisme no nacionalista”, que és una creació conceptual nefasta.
Rubert de Ventós, en realitat, es va confessar un nacionalista per força (per haver-li tocat viure en un “país políticament pobre” o sense estat) i amb moltes ganes de deixar de ser-ho, no pas un independentista no nacionalista. De fet, ell venia a dir que amb la independència, no caldrà ser nacionalistes, no pas que no calgui ser-ho per aconseguir la independència. Això, en el marc de la seua concepció del nacionalisme equivaldria a dir que quan hi hagi plena igualtat home-dona, no caldrà ser feministes.
La nació, en efecte, és el subjecte titular del dret d’autodeterminació i l’independentisme, en tant que persegueix l’objectiu de fer coincidir les fronteres de la nació amb un nou estat, és una forma de nacionalisme. Nacionalisme que s’oposa, generalment, a l’assimilació d’aquesta nació minoritària per part d’una altra nació més gran que la domina a través d’un estat existent. Una característica, l’assimilacionisme, que sol definir els nacionalismes estatals.
Enmig de tanta confusió estratègica, ideològica i conceptual, cal de tant en tant aturar-se a recordar el que som i volem ser. Som una nació que vol ser un estat perquè vivim dominats per un estat-nació que vol convertir-nos en simples súbdits d’una nació diferent. L’Estat espanyol ens nega la condició de nació per negar-nos el dret d’autodeterminació i ens nega el dret d’autodeterminació perquè ens vol diluir com a nació.
Cal recordar que som una nació perquè si no tinguéssim una identitat nacional pròpia, que ens fa objectivament identificables com a diferents dels espanyols, difícilment ningú no es plantejaria la idea de construir un estat català. Cal recordar que som una nació, perquè si no fóssim una minoria amb una identitat nacional minoritària dins l’Estat espanyol, no ens caldria independitzar-nos-en per seguir existint.
I cal recordar que som una nació perquè la popularització de conceptes jurídics com els de “minoria nacional” o “grup objectivament identificable” no són ni han de ser part de la nostra identitat com a poble. Són només eines legals que ens poden ser molt útils en la legitimació de la nostra lluita per la independència. Però ho seran en la mesura que ens permeten construir la causa justa per a culminar l’exercici de l’autodeterminació separant-nos d’Espanya. No ho serien si servissin per a diluir la nostra identitat nacional.
La invocació d’una causa justa, com hem explicat moltes vegades, és la millor via per a legitimar davant el món l’exercici de l’autodeterminació externa (és a dir, la secessió). I aquesta causa justa serà més potent en la mesura que s’hagin acreditat vulneracions col·lectives del nostres drets fonamentals i dels nostres drets com a minoria dins els estats espanyol o francès. Però res d’això no es pot construir ni aconseguir prescindint de la nostra identitat com a nació.
En una setmana ens han reconegut com a “grup particular” (Tribunal Europeu de Drets Humans) “objectivament identificable” (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) i com a “minoria nacional” (Relators de l’ONU). Són pronunciaments que en confirmen o n’amplien d’altres anteriors, i n’anticipen de futurs, tots ells molt valuosos per a la nostra lluita. Però no perdem mai de vista que ningú no reconeixerà la nació catalana com a estat independent fins que no ho hàgim fet nosaltres i siguem capaços d’exercir com a tal.
55 
19 
