Sobre el 14F i els espais buits

Una setmana després del 14F, sabem algunes coses més sobre els resultats de les eleccions. Per exemple, una anàlisi per territoris ens informa del fet que l’independentisme no guanya entre les classes populars, i que VOX ha estat recolzat tant per gent que té molt més del necessari com per gent que ja no té gaire a perdre. Més interessant és encara el creixement del vot en blanc, que indicia que una part de l’enorme abstenció no és pur passotisme. Sigui com sigui, dues coses són inapel·lables: tots els partits, tret dels nous, han perdut vots, excepte el PSC, i reordenats en raó de la minsa participació, l’independentisme i l’esquerra han guanyat la partida.

Probablement, a despit de Joan Canadell, i diguin el que diguin els altres dos partits guanyadors, totes dues coses, independència i esquerra, van de la mà. Potser perquè, contra el que diguin les CUP, tot l’independentisme s’ha fet possibilista (made in Rufián), a la vista de que la DUI ja no és tema. Un exemple: malgrat el “no” del referèndum al Congrés dels Diputats, el partit dels republicans no es dona per al·ludit. És massa complicat ser revolucionari i mantenir calenta la cadira. I així, de sobte, han girat tots cap al que anomenen “agenda social”, sabent que les circumstàncies de bona part de la gent han empitjorat de manera dramàtica i que el simplisme de la fórmula “més impostos, més despesa en serveis” sempre ven.

Si al panorama descrit afegim la victòria de la dreta extrema, la derrota sense pal·liatius (ni el de l’abstenció) del PDeCat i els resultats misèrrims de Cs i el PP, un espai sembla haver desaparegut, per manca d’oferta o de demanda: el centre-dreta catalanista. Potser ha anat el vot al PSC, per allò de “antes roja que rota” i l’aposta espanyolista del canvi d’Iceta per Illa? Potser han pensat que els socialistes ja no són esquerra? O a ERC, per pensar que en el fons no són tan indepes?

Que no s’enganyin, però, les classes mitjanes que no han trobat una opció lliberal-conservadora on dipositar les seva confiança: han errat el tret els que haurien d’haver-la recolzada. Però en el futur, que està per escriure, la societat civil i les opcions ideològiques d’aquesta òrbita hauran de pensar, amb generositat, en la manera de treure Catalunya (començant per Barcelona) de la dinàmica en què es troba, tan llunyana del seu ADN, quan el seny queda per sobre de la rauxa.